Apostar i paciència

Després d’un divendres inútil i passat per aigua i d’un dissabte per entrar en calor, els 40 graus que hi havia a la pista a l’hora de la cursa van obligar a fer una elecció de pneumàtics pràcticament a cegues perquè en cap sessió d’entrenaments s’havien superat els 36. Les Ducati, menys violentes amb els compostos, van calçar el tou al darrere, les Yamaha el dur –era la primera vegada en tot el cap de setmana que Maverick el muntava–, i els pilots d’Honda van anar a la seva: dur i dur per Márquez i mig i mig per Pedrosa, en tots dos casos, per no perdre pistonada en l’inici i poder donar-ho tot al final. Titubejants en les primeres voltes, el pas dels minuts van carregar-los de raons, els mateixos arguments poderosos que perdien Lorenzo i Dovizioso.

El mallorquí, cada setmana més ben encaixat a la Ducati, va tirar de mètode un cop apagats els semàfors: va ser el més atent en la reacció i el més ràpid en els primers revolts, però ni Rossi ni Dovi van deixar que s’escapés. Márquez, poc expeditiu en l’arrencada, s’agafava a la Ducati de l’italià i Maverick, igualment mancat en la sortida i sense tacte amb les prestacions del pneumàtic dur, s’havia de conformar a liderar un segon grup, llarg i estirat, amb Pedrosa, Crutchlow, Kallio, Aleix Espargaró, Bautista, Zarco, Iannone i Pol Espargaró. Van ser unes primeres voltes en les quals el rendiment de Rossi enlluernava –i es va entendre a les acaballes– i Pedrosa perdia la possibilitat de lluitar per la victòria perquè, incapaç de superar Maverick de bones a primeres, ja cedia dos segons amb el quartet capdavanter en la quarta volta.

Del tempteig primerenc que veia tibar Lorenzo i a Márquez no perdre comba, al desenvolupament de la carrera amb el líder del mundial controlant la situació. A la seva manera, és clar: provant avançaments, testant punts de frenada, salvant ensurts, interpretant el comportament de la moto. Desgranant voltes en un diumenge impropi de la categoria, que a deu voltes del final tenia els vuit primers classificats, un rere l’altre, rodant tots en l’1:49 i amb mig segon entre cadascun d’ells.

Canvi de ritme

Una igualtat que es va anar trencant per les escomeses de Márquez en la primera línia del front i pel ritme de pas de Pedrosa en el flanc posterior.

A vuit girs per acabar, el cerverí va passar comptes amb Lorenzo, ja molt precari en l’adherència, i el vallesà amb Rossi, situant-se primer i tercer, respectivament. Anant unes tres dècimes més ràpid pel cap baix, que Pedrosa encalçaria la Ducati, que tenia a un segon i mig, estava cantat –va fer-ho a menys de tres voltes–, i el dubte era si en faria prou per interpel·lar Márquez. No fou el cas, i la intriga dels darrers revolts va quedar reservada en la ferotge pugna entre Maverick i un Rossi físicament masegat, resolta favorablement pel rosinc, i en veure si, com així va ser, Aleix superaria Dovi i el mantindria a ratlla una vegada ho fes.