Deia Eduardo Galeano que ell era com un captaire que anava als estadis amb el barret a la mà demanant una jugada bonica que el fes feliç. El futbol es gaudeix molt més si te’l mires amb els ulls innocents d’un nen. “La recuperació setmanal de la infància” que va escriure Javier Marías. El que interessa als aficionats és la pilota, aquella pilota que Maradona reclamava que mai es taqués i que malauradament s’embruta massa vegades.

A mi el futbol modern tan mercantilitzat i mediàticament sobreexposat em crea alguns dilemes morals i cada vegada me’n sento més lluny. Aquest any no gaudeixo ni redactant els articles. No m’agrada escriure sobre les controvèrsies que envolten el Girona. Ja he escrit massa vegades la columna que no hauria volgut haver de publicar.

Quique Cárcel, a qui he defensat sempre en aquest espai fins i tot en moments difícils, va dir que no entén les polèmiques i que “no ajuden” l’equip. Potser no ajuden, però cap no se l’ha inventat ni aficionats ni periodistes, sinó que són fruit de decisions qüestionables que s’han pres dins el club. Renunciar a l’autocrítica, recriminar a opinadors, no escoltar el soci, menystenir les seves crítiques, dir que són poca gent que fa molt soroll i prendre decisions sense tenir en compte el punt de vista ètic, no ajuda a la concòrdia ni tampoc millora la imatge del club.

Què més voldria que poder escriure cada quinze dies una columna on es parlés simplement de futbol.