Fa olor de campió

Una cursa de ver­ti­gen

Car­rera en sec a 27 vol­tes al segon cir­cuit més ràpid del cam­pi­o­nat i a sis girs del final el vuitè clas­si­fi­cat, Àlex Rins, rodant a només un segon del líder. Moto 3? No, era un grup de vuit pilots de Moto GP amb Johann Zarco i Andrea Ian­none mani­o­brant a la seva intrèpida manera. “Així són les cur­ses”, deia Marc Márquez al final, refe­rint-se a una acció del francès en el quart revolt que mira­cu­lo­sa­ment no va aca­bar amb el cer­verí per terra.

De molt, Phi­llip Island va ser ahir l’esce­nari de la millor cursa de l’any i una de les més boni­ques i d’alè cons­tant­ment con­tin­gut que es recor­den al com­tat. Una car­rera de con­tacte amb incomp­ta­bles avançaments, amb pas­sa­des suc­ces­si­ves que va veure Jack Miller, Valen­tino Rossi, Mave­rick Viñales, Zarco i Márquez lide­rant-la un mínim de dues vol­tes. En el cas de Márquez, defi­ni­ti­va­ment en les últi­mes set, quan el d’Honda va con­si­de­rar que era l’hora de fer la car­go­lada deci­siva. La va dur a terme perquè tot i haver calçat el pneumàtic tou, encara el tenia prou com­pacte per tibar. I perquè tenia més de mig títol del mun­dial 2017 en aque­lla victòria, conei­xe­dor de la situ­ació d’Andrea Dovi­zi­oso, cla­vat ales­ho­res en l’onzena posició. Márquez flai­rava sang i feia olor de campió.

L’italià, desè en el pri­mer pas per meta, havia entrat molt pas­sat en la fre­nada del pri­mer revolt ini­ci­ant-se el segon gir i per equi­li­brar-se i sal­var la cai­guda va haver d’obrir tra­jectòria, enfon­sant-se fins al vintè lloc. Va remun­tar fins a moure’s amb Dani Pedrosa la major part de la cursa i sent incapaç de defen­sar els cinc punts de l’onzè lloc sor­tint de l’últim revolt, superat per Scott Red­ding –onzè, el britànic va ser la pri­mera Ducati– i el mateix Pedrosa. El seu dis­cretíssim diu­menge va con­tras­tar amb el tri­om­fant de Márquez.

Cal­cu­la­dor, el líder del cam­pi­o­nat va reser­var-se durant dos terços de car­rera. Va con­te­nir-se d’aque­lla manera, és clar, perquè els com­panys de viatge van inter­pre­tar les 27 vol­tes a l’illa aus­tra­li­ana apos­tant doble o res en cada fre­nada. “No podies con­ser­var. Ho he fet en l’inici i tot­hom em pas­sava”, deia, recor­dant quan mal­dava per defen­sar el quart lloc, quan Jack Miller domi­nava en oca­si­ons amb mig segon de marge, quan Zarco tallava traçades en cada angle, i quan Rossi, l’únic del grup que havia calçat pneumàtics mit­jos en tots dos flancs, tenia prou mà i prou ritme per mode­rar l’esco­mesa.

Un pas per volta mig segon més lent del que Márquez havia mos­trat en els entre­na­ments, un ritme entre 1:30.5 i 1:31 obli­gat per l’agres­si­vi­tat de l’asfalt i la necessària vet­lla del pneumàtic tou. Tenir-ne cura fins als últims girs, moment en què Márquez va poder lli­mar dècimes en cada sec­tor i va obrir la distància gua­nya­dora, un marge con­so­li­dat per la des­me­sura de Ian­none en la dis­puta pel segon lloc. Exces­sos, els de Suzuki, que van des­ca­val­car-lo dei­xant que Rossi, Zarco i Mave­rick –el rosinc forçat a remun­tar des del setè lloc en les dar­re­res vol­tes–, s’ho jugues­sin tot en els últims metres. Sense reser­ves i sal­vant els con­tac­tes per mil·límetres, hono­rant els esplen­do­ro­sos 41 minuts vis­cuts.