TONI BOU
CAMPIÓ DEL MÓN DE TRIAL 22 VEGADES, 11 A L’AIRE LLIURE I 11 SOTA SOSTRE
“La vida em va canviar amb el 7è o 8è títol”
“Mai cap títol és com el primer, però ja és una mica trist haver-ne hagut de guanyar tants per ser reconegut”
“Sis fotos seguides no m’aclaparen. He anat amb Marc Márquez i allò sí que seria molt dur”
“Soc jo qui he de saber que un segon o un tercer lloc no és un mal resultat perquè el que compta és el campionat”
En el trial és clar: ha arribat gent jove que ho feia bé, però no ho feia prou bé per guanyar, no eren prou complets Jaime Busto és amic meu, i aquest any està preparat per guanyar. El canvi de moto ha estat un plus per a ell
No hauria aguantat tants anys només amb treball. Has de tenir unes aptituds i unes qualitats que et facin diferent Amb l’e-trial soc realista, però em torno reticent quan veig que comencen a prohibir les bicis elèctriques
Soc molt competitiu i quan em guanyin, si tinc les ganes i el físic per continuar lluitant, ho tornaré a intentar
Si canviés de disciplina, seria per intentar guanyar. Però sense exigència, per disfrutar sense tanta pressió
Amb Adam Raga compartim moltes coses. Té 35 anys i una feina ben feta, de la qual jo he pogut aprendre
No calen gaires presentacions per a Toni Bou (Piera, 1986), probablement l’esportista català amb un palmarès més extens en la seva especialitat. Falten sis dies per a Nadal quan, abans d’una de les seves sessions d’entrenament al Parcmotor de Castellolí, explica les seves sensacions, com conviu amb la victòria permanent i com s’imagina el dia que deixi de guanyar.
Com descriuria algú que és un fora de sèrie.
Que té unes qualitats molt especials per poder fer la diferència.
Aquesta és la definició que podem fer de Toni Bou?
En part sí, evidentment. No hauria aguantat tants anys només amb treball. Has de tenir unes aptituds i unes qualitats que et facin diferent. Si no, no estàs tants anys a davant.
Quines són aquestes aptituds i qualitats?
Comencem fort! [riu]. El meu cas està marcat pels meus inicis, amb la bicicleta, i per unes aptituds físiques. Quan començava de petit, amb el meu pare, no teníem ni idea del que estàvem creant, però sí que és cert que la força i l’estil d’anar amb bici l’he pogut passar a la moto i he tingut la gran sort de trobar una moto que m’ha ajudat molt en la meva manera de conduir.
Què pensa quan algú li pregunta per la retirada quan fins ara no ha deixat de guanyar. El fa riure o no s’ho pren bé?
Tinc la gran sort que físicament estic bé, i això és el que m’importa més. De preguntes n’hi ha de tot tipus i aquesta es fa molt. I sempre responc el mateix: que mentre disfruti i m’agradi el que faig, i més si continuo guanyant, no toca pensar en altra cosa que viure aquest moment. Els títols costen molt i es disfruten molt. He tingut la gran sort de poder-ho disfrutar molt perquè han estat molts anys, i he après a disfrutar-los.
D’acord. Li ho preguntaré d’una altra manera: a vostè el retirarà l’edat, un rival, l’e-trial...?
Ja ho veurem. Ara Jaime Busto em pressiona molt, però també ho ha fet Adam Raga durant molts anys. Veurem si quan em guanyin continuo tenint ganes. No et retira que et guanyin, et retira que físicament no hi puguis lluitar. Soc molt competitiu i en el cas que em guanyin, que tard o d’hora arribarà i ja ha trigat prou a arribar, si tinc les ganes i el físic per continuar lluitant, ho tornaré a intentar.
Té contracte amb HRC fins al 2021. Tindrà 35 anys. Serà massa tard per anar a una altra disciplina pensant a guanyar?
Si canvies de disciplina has d’admetre que segurament no guanyaràs. No és normal canviar quan estàs guanyant i arribar i moldre. Els que canvien de disciplina és que no guanyaven i han anat a una altra que potser els va millor. Normalment no hi ha pilots que estiguin guanyant en enduro i se’n vagin al Dakar i guanyin. Hi ha pilots de motocròs que es passen a l’enduro i guanyen. Pilots d’enduro que es passen al Dakar i guanyen. Pilots de trial que es passen a l’enduro indoor i guanyen. Però cap d’aquests guanyava en motocròs, en enduro o en trial. En el meu cas, si faig un canvi, serà per intentar guanyar. Ara, exigir-me guanyar... Si un pilot com jo ha d’afrontar un nou repte amb l’exigència de guanyar, aquesta exigència serà el que me’n traurà les ganes. Jo sempre estic pressionat i obligat a guanyar. Si faig un canvi, serà per disfrutar i no tenir tanta pressió. Fer-ho pressionat per guanyar en una disciplina que no és la teva, és molt difícil.
Veig que hi està pensant...
És que la pregunta me l’han fet molt i m’agrada contestar-la bé. No és que no vulgui tocar altres disciplines, enduro, motocròs... Però si faig enduro indoor, la gent espera que guanyi, i a l’enduro indoor hi ha un nivell increïble. Això ho va fer Taddy Blazusiak [expilot polonès de trial] però en un moment en què el nivell era inferior perquè era una disciplina pràcticament nova. Ara és molt més professional i ell és avui molt més bo que quan va començar.
Per cert, fa un parell d’hores estava amb Marc Coma i m’ha encarregat que li digués que l’espera...
Ja farem un cafè i parlarem tranquil·lament... [riu]. Amb Marc Coma hi tinc molt bona relació, és una persona exemplar. Com a esportista ha fet sempre les coses molt bé. Ha tingut molt seny. Per guanyar tants Dakar has de tenir alguna cosa diferent. Has de tenir un ordre, una manera de treballar i una disciplina bestial, i no tenir lesions gaire fortes. Si no controles molt i molt i molt..., mira els pilots d’ara, com tots es lesionen contínuament.
Per estar imbatut una dècada llarga, qualitats a banda, s’ha de tenir alguna font d’inspiració a nivell de mentalitat.
La pots buscar en molts esportistes. Des del punt de vista motivacional no hi ha grans diferències entre un esport individual i un d’equip. En el meu cas, l’he buscat en tots els aspectes de la vida. M’he anat fixant en gent però no he tingut un model únic, un referent a qui seguir. Per a mi la base és divertir-me, passar-m’ho bé.
Però això no ho diuen tots els esportistes?
Potser sí, però l’esportista té moments molt bons però també moments d’alta pressió. Per lluitar-hi, has de tenir alguna cosa per posar a l’altre plat de la balança perquè compensi aquells moments de tanta pressió. Has de saber-la portar. Jo m’ho passo bé a les curses, però hi ha un moment que és impossible, moments crítics, en què ho passes molt malament, però quan ho soluciones és l’hòstia i es compensa. Això cadascú ho viu molt a la seva manera, i en el meu cas, jo busco molt trobar aquestes compensacions.
Abans m’ha parlat d’Adam Raga. Quan vostè va començar, ell ja guanyava. Ha passat més d’una dècada i ell, que és més gran, continua sent el gran rival. Més enllà del valor personal que té això, no és un problema, vist des de l’òptica de l’esport?
Pot ser. Però com deia de Blazusiak, estic segur que l’Adam d’ara guanyaria l’Adam del 2006, que va ser campió del món. Ha millorat, s’ha perfeccionat. En el trial hi ha una cosa clara: ha arribat gent jove que ho feia bé, però no ho feia prou bé per guanyar. Eren bons anant en moto però no han estat prou complets per guanyar-nos. Ara hi ha Jaime Busto, que sap córrer, sap estar, té regularitat, allò que és tan difícil de tenir. És molt bo amb la moto i, a més, té tota la resta. També ha passat en el futbol. Messi i Cristiano Rolando, quants anys fa que són ells dos? La rivalitat i el fet d’estar en els grans equips els ha fet ser tan competitius i millorar tant que els altres no han tingut possibilitats de desbancar-los. En el trial ha passat una mica el mateix, que el nivell ha estat molt alt anys i anys i potser ha acabat desmotivant els rivals. Però jo sempre dic que si un pilot ha d’arribar, tant se val el camí que hagi de fer i quin sigui el nivell, arribarà.
Acabo amb Adam Raga. Com ha evolucionat la seva relació personal amb els anys?
Al principi va ser més complicat, amb més tensió. Ell era campió del món i jo vaig arribar i el vaig guanyar. Han estat molts anys de lluita però la nostra relació ha millorat. Hi ha hagut moments més bons i més dolents, però això és competició i és impossible estar sempre com bons amics. Però sí que tenim una bona relació perquè compartim moltes coses. Jo considero que he après molt d’ell. L’Adam té 35 anys i això té un valor. Té una feina feta, ben feta, de la qual jo he pogut aprendre. Des del 2004 o 2005, que ell em guanyava, he vist l’evolució que ha fet, també en l’aspecte mental, perquè quan no guanyes has de canviar coses per tornar a guanyar o estar més a prop. Ens controlem entre nosaltres, i d’això també n’he après.
El fet que Jaime Busto hagi deixat Montesa per anar a Gas Gas respon a la idea que tothom, ell, vostè i el seu equip, sap que Busto està preparat per guanyar i que el moment s’acosta?
Jo tinc una relació molt bona amb ell i viurem una situació molt especial. Amb Raga tinc bona relació però amb Jaime som amics, amics. Jo l’he ajudat molt i ell ha estat molt agraït sempre. A dins de l’equip passes moltes coses junts. Han estat quatre anys. Jo era a Andorra i això era una dificultat afegida per a ell, però ha vingut a entrenar-se. Ja sé que per a ell era molt positiu, però també per a altres. I ell ha vingut i d’altres no. I, com tu dius, Jaime Busto aquest any està preparat i el canvi de moto ha estat un plus per a ell. Era una oportunitat. Honda és Honda i sempre és el millor lloc per estar, però ell sembla que té clar que ha fet un pas endavant.
Valori’m el reglament ‘non stop’, després de cinc anys en marxa.
És molt complicat, perquè no s’aplica igual per part de tothom. No hi ha una màquina que sigui precisa...
... però podria ser-hi. No hauria de ser tan complicat tenir uns sensors que detectessin si la moto avança o no.
Podria ser-hi, però això no és una pilota que traspassa una línia o no. És una moto que pot estar volant sense tocar a terra. S’han fet aparells i s’han provat coses. Seria una manera d’ajudar el jutge perquè ho tingués clar. Ara és massa exagerat el que ens podem arribar a aturar. Parem massa, no fem non stop. S’ha abaixat el nivell. Com deia abans, si un pilot ha d’arribar, aquests quatre anys de non stop demostren que ja li pots aplanar el camí, que ha de fer-ho amb les pròpies capacitats. Voler aplanar el terreny perquè arribin nous pilots no és el camí. En els últims quatre anys no ha arribat ningú i Jaime Busto, que està arribant, ho fa tant amb el reglament non stop com en els indoor, que són més radicals.
I la zona de qualificació, que s’ha adoptat aquest 2017?
Als pilots no ens agrada. És un risc molt gran. Tenim un intent i fer un cinc, que és fàcil si vas de pressa, et deixa obrint carrera l’endemà. I si la prova és doble, l’obres tots dos dies, que és el que li va passar a Adam Raga al Japó. I va acabar cinquè, cosa que em va aplanar el camí a mi. A més, els jutges japonesos són molt estrictes amb els primers pilots. Com a espectacle està bé, surt per la tele i la gent ho pot seguir. I això també ho volem. Però la zona hauria de tenir una mica més de nivell, ara tothom fa zero. Hauria de ser del nostre nivell i primar qui la faci més ràpid. O fer cinc intents, i que es pogués arriscar en alguna per fer el temps, a risc de caure, que també seria un bon xou. Les idees innovadores sempre són bones, sempre que hi hagi tele, i Canal RedBull, i que la gent ho pugui seguir.
L’e-trial [motos elèctriques] és el futur o aquí no li trobaran?
No soc reticent. Soc realista. Tenim un problema molt greu, no podem anar a la muntanya, i potser amb una moto elèctrica el solucionaríem. Soc realista per això però em torno reticent quan veig que comencen a prohibir les bicis elèctriques. Com a espectacle, l’e-trial el veig molt lluny. Hi perdrem molt. Es podria fer, però si a canvi tinguéssim altres beneficis que ara mateix em costa veure.
Adam Raga es va clavar una plantofada important en l’últim ‘indoor’. S’està assumint massa en les zones ‘indoor’?
Era l’última zona i ens donen sis minuts per tota la volta sencera, però el motxiller no ens pot dir el temps. Tot suma, i això genera un estrès. I l’estrès sí que és un factor de perill. Haurien de deixar que el motxiller ens avisés del temps, és un factor de seguretat. A Raga li quedaven 30 o 40 segons i si ho hagués sabut aquella caiguda no hauria existit.
Expliqui’m com és Toni Bou els pocs dies que no guanya?
Tinc un caràcter molt competitiu i a vegades he de tocar més de peus a terra. He tingut la sort que no m’ha passat gaire, però a vegades un campionat no comença prou bé i se’m fa una muntanya no ser líder. Busques no menjar-te el coco, o maneres de motivar-te i trobar solucions. Jo busco la confiança en la moto.
Qui ‘rep’ primer?
Jo, el primer. Soc una persona molt alegre i feliç però... L’equip rep perquè vols que tot estigui més bé, que sigui més perfecte, i entren nervis i pressió. Tot el que no sigui guanyar sempre és un desastre per a l’entorn. Soc jo qui he de saber que un segon o un tercer lloc no és un mal resultat perquè el que compta és el campionat. He d’evitar deixar-me portar per la gent. Quedes segon, et donen un copet a l’esquena i et diuen: “No passa res, ànims.” Què vol dir ànims? Si acabo de quedar segon en una carrera del mundial! També he guanyat campionats guanyant poques curses. S’ha de tocar de peus a terra. L’experiència m’ha de servir perquè si algun dia les coses no surten sàpiga tornar a trobar el camí.
L’esportista d’alt nivell té una vida privada sovint complicada. Se sent una mica esclau o és dels que ho poden portar bé?
Tens algunes coses d’esclau, però el trial és minoritari i no és el mateix. Sí que em va canviar una mica la vida a partir del setè o vuitè títol, que ja és una mica trist que hagis hagut de guanyar-ne tants per ser reconegut. Repsol també hi ha fet una feina molt bona. Mai cap títol és com el primer, després la flama s’apaga una mica. Amb el setè iguales el Tarrés o el Dougie, després els superes. I arribant als 10, o 20 amb els indoor, ha tornat a emergir. Últimament sí que he notat un canvi, però tinc la gran sort que pel carrer soc reconegut però no em volen molestar. A mi no m’estressaran. Si em faig sis fotos seguides és perquè un m’ha reconegut i els altres cinc venen a tafanejar, però a mi això no em molesta. Jo he anat amb Marc Márquez i allò sí que seria molt dur. I estant a Andorra tot també és una mica més tranquil. Però repeteixo, que si només hagués guanyat cinc mundials, que són molts, no em coneixeria ningú.
Vostè viatja pel món i tothom sap que és català. Aquest any li han fet més preguntes?
Sí, però jo ho evito. Tota pregunta té una resposta molt fàcil. Som esportistes i contestis el que contestis serà negatiu per una banda o per l’altra. És molt millor no complicar-se...
Avui és complicat no mullar-se.
Jo ho tinc fàcil. És la contesta aquesta o tindràs problemes amb la gent d’aquí, o amb la d’allà, o amb Repsol...
Però és fotut haver d’adoptar aquest mecanisme de protecció i no poder-se expressar si aquesta fos la seva voluntat.
Sí, evidentment. Però és buscar-se complicacions que no calen. Que tal com està el moment, és molt delicat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.