Motociclisme

SALVADOR CAÑELLAS

PRIMER PILOT CATALÀ VENCEDOR D’UN GRAN PREMI

“Algú havia de ser el primer i vaig ser jo”

Ha fet cinquanta anys del triomf de Salvador Cañellas a Montjuïc, el primer d’un català al mundial

“Intentava anar de pressa de la manera més còmoda”

Devot de la bicicleta
Als 73 anys, Salvador Cañellas es manté en molt bona forma i continua vinculat al motor, participant en proves històriques amb cotxes de la col·lecció de Seat i motos Mymsa. El secret de la seva eterna joventut –no debades quan corria sempre se’l va conèixer com el nen– és que sempre ha fet “una mica” d’esport. “Ara faig bicicleta, com a mínim 30 quilòmetres diaris, 60 o 70 el cap de setmana”, explica. I hi afegeix: “Tothom hauria de fer una activitat física. La gent hauria de fer més cas al manteniment físic, fins i tot a les empreses. A la llarga crec que es farà això; quan arribis a la feina, una hora o mitja hora d’exercici cardiorespiratori, no muscular. La gent viuria millor, més tranquils i tothom funcionaria més bé.”
Quan em vaig posar primer, només pensava que la moto no es trenqués, i anar al més ràpid possible però sense caure
De petit em va intoxicar l’olor de l’oli de ricí. Haurien de fer un oli amb aquesta aroma, perquè anima a la competició
Vaig anar a córrer a Assen amb un mecànic, una amiga meva i un Seat 1500. Això era l’equip oficial de Bultaco

Fa encara no un mes, a Le Mans, Albert Arenas i Marc Márquez van aconseguir les victòries 266 i 267 de pilots catalans en el mundial. El palmarès continua creixent, però a Salvador Cañellas Gual (1-12-1944) ningú li traurà l’honor d’haver encetat la llista, en la cursa de 125 cc de Montjuïc el 1968, el mes passat va fer cinquanta anys. “Algú havia de ser el primer i vaig ser jo”, explica el protagonista en una trobada amb L’Esportiu.

Suposo que quan li parlen del maig del 68 vostè no pensa precisament en la revolució social a París...
No. Penso en la carrera de Montjuïc, és clar. Era una cursa que a mi em feia molta il·lusió perquè era a la vora de casa. Vivia a Gran Via amb Villarroel, a dos quilòmetres del circuit, i de petit ja hi anava amb el meu pare. Quan ja corria, de seguida que vaig poder vaig començar a córrer allà totes les carreres que podia. I el maig del 68 se’ns va posar tot molt bé en un dia en què ningú s’ho esperava, i jo encara menys. Vaig ser el primer català i espanyol a vèncer al mundial.
Les favorites eren les Yamaha de Phil Read (campió aquell any) i Bill Ivy (vigent campió). El tercer lloc hauria d’haver estat el resultat natural.
Sí, de fet era el lloc que buscava. Perquè també hi havia les MZ, que tècnicament eren molt avançades. No sé si la van inventar ells, però aquelles motos duien la vàlvula rotativa, que permetia guanyar cavalls i, sobretot, baixos. De fet, les MZ corrien una mica més que la meva Bultaco.
Però les Yamaha corrien molt més. Eren set segons per volta més ràpides.
La Yamaha era com anar amb un velomotor o una moto. No hi havia color. Desapareixien. Eren bicilíndriques, uns motors més moderns en materials, toleràncies, prestacions... Els europeus encara anaven amb motors de concepció clàssica.
Però les dues Yamaha van trencar. Pecat de supèrbia?
Bé, era una moto que tenia el seu ritme molt ràpid. Allò era una altra batalla. Jo intentava quedar al davant de tot el grup de Bultacos i MZ. A casa vaig intentar fer-ho bé, sortir disparat i em vaig col·locar tercer. Vaig fer la cursa tan de pressa com vaig poder. Recordo que sortia dels revolts amb una sabata i l’estrep fregant l’asfalt i l’altra llepant les bales de palla. Tot al límit. A Ginger Molloy, que anava quart amb una altra Bultaco, li vaig fúmer més de mig minut. I llavors vaig veure que les Yamaha plegaven, primer una i després l’altra.
Ho va saber per la pissarra del box, o les va veure?
No, no; els vaig veure aturats.
I què va pensar, en veure’s primer?
Ara els temps han canviat. Llavors el que pensava era que la moto no es trenqués. I mirar d’anar tan de pressa com podia però sense caure. Això és el quid dels pilots de carreres. N’hi ha molts que poden anar de pressa, però s’ha d’anar de pressa i no caure. Si vas molt de pressa i caus, no serveix per a res. El truc no és anar de pressa, sinó anar-hi sense caure. Vaig mirar de fer-ho, anant al límit, al 100%. A més del 100% no es pot anar; mai he entès els que diuen que van al 110%. Confiava que la Bultaco era una moto fiable i resistent, i que no es trencaria.
A més, tinc entès que no es trobava gaire bé.
Sí, tenia sinusitis. Feia uns dies que estava molt refredat. Per això duia un mocador perquè no m’entrés aire pel nas.
I un altre fet no gaire conegut és que la seva actuació esportiva aquell dia no va acabar amb la victòria en 125 cc. També va córrer en 250 cc i 500 cc.
Sí, però vaig plegar en totes dues. Es va trencar alguna cosa. En 500 cc corria amb una Bultaco TSS de 350 cc, molt pesada i no gaire potent, però tenia molt bona estabilitat i permetia anar molt de pressa als revolts. Però totes dues muntaven un pneumàtic més gros al darrere, que en teoria s’aguantava més però que al límit es movia molt. Però és que aleshores no hi havia llocs fàcils on provar les coses, no hi havia circuits com ara. Havies d’anar a un polígon o una urbanització, i només ho podies provar en línia recta, però no fer revolts.
Com estava muntat l’equip Bultaco? Vostè era pilot oficial?
Era pilot oficial perquè tenia un contracte, però bàsicament això volia dir que em deixaven una moto. Perquè te’n facis una idea, per córrer a Holanda, a Assen, hi vam anar un mecànic, una amiga meva i jo amb un Seat 1500 i un remolc. Un cop allà, plantem una tenda de campanya dins del circuit, i un fogonet per fer-nos el menjar. Córrer, agafar el cotxe i tornar. Això era l’equip oficial de Bultaco.
Quina repercussió va tenir aquell èxit? Se li va donar la transcendència que mereix ara?
Jo diria que no gaire. Potser en té més ara, quan es recorda pel fet d’haver estat el primer. Però en aquell moment no, i jo tampoc no n’era conscient. Llavors el mundial no tenia l’expansió publicitària que té ara. Algú havia de ser el primer i vaig ser jo, doncs fantàstic, però va ser una cosa més buscada que no pas trobada.
Malgrat aquest èxit mundialista, l’any següent va deixar les motos per córrer la copa Renault 8 TS, en cotxe. Per què?
No ho recordo ben bé [Bultaco va reduir la seva presència en velocitat]. Sí que recordo que estava mirant una pujada en costa, la Sant Cugat-Tibidabo, i un amic meu em va dir de córrer la setmana següent al Jarama, amb un R8. Un conegut em va deixar un cotxe, el vaig preparar mínimament i a la cursa vaig fer el millor temps d’entrenaments. Vaig anar primer fins que en les últimes voltes els frens van fer figa, perquè jo duia les plaquetes de sèrie i els altres les duien de competició. Pensava que no es podien canviar, perquè m’havien dit que el cotxe havia de ser de sèrie. Vaig entrar tercer, però les altres curses les vaig guanyar totes.
Era el primer any que corria en cotxes. Què ens diu, això, de Salvador Cañellas, el pilot? Un talent innat...
Bé, diguem que jo no ho feia malament, però els altres potser ho feien pitjor. Jo ja veia que la gent no ho feia gaire bé!
Va fer aquell pas a les quatre rodes, va guanyar... i l’any següent va tornar a les motos, ara amb Derbi.
Sí, perquè havent guanyat la copa R8 em van dir que no podia repetir el campionat. Llavors Derbi em va oferir fer algunes proves del mundial.
I va tornar a guanyar a Montjuïc, ara en 50 cc. Si la del 68 se la va trobar, aquella victòria va ser molt més disputada.
Sí, va ser una cursa molt maca, lluitant tota la cursa amb les Kreidler de Kunz i De Vries. A Montjuïc la meta era a dalt, a l’estadi, i vaig començar l’última volta primer. Vaig pensar que anant primer no guanyaria, així que a la baixada vaig fer un gest al segon sortint de la Rosaleda perquè em passés. Va quedar parat, però ho va fer i m’hi vaig enganxar al darrere. A la recta de sota el vaig deixar marxar una mica per agafar l’aspiració i tenir més empenta pujant per Sant Jordi. Vam entrar tots tres en paral·lel, però jo primer.
I al capdamunt estava tocat per una caiguda, a Monza.
Sí, la setmana abans m’havia trencat la clavícula i em van haver d’operar.
Què hauria fet falta perquè seguís amb les motos?
Hauria fet falta que haguéssim tingut circuits. No m’agradava córrer entre cantonades de festa major; entre arbres, voreres... Cada any es matava algú. Era molt perillós i vaig decidir que era el moment de deixar-ho. Si haguéssim tingut circuits com ara, segurament hauria seguit corrent en moto.
I ja havia vist que amb el volant també es defensava prou bé.
És que, a més, va coincidir que a finals del 1970 Seat va decidir fer la fórmula 1430, i Selex [un fabricant de monoplaces] em va oferir de provar el cotxe. Amb els diners del contracte de Derbi em vaig comprar el fórmula. Selex el mantenia però el cotxe era meu. Llavors el 1971 Derbi em va dir que havia d’escollir: o Derbi o els cotxes. Entre el tema dels circuits i que la Derbi aleshores encara es trencava molt, vaig decidir deixar les motos i passar als cotxes.
Des del punt de vista esportiu, li agradaria tenir ara els 23 anys que tenia el 1968?
Si ara ho hagués de refer tot, moltes coses les faria diferent. Però el que val és el que has fet, no el que podries haver fet, perquè això no se sap mai. De vegades hi ha petits detalls que fan canviar radicalment la direcció d’un fet, d’una persona, d’una vida. Per això prefereixo no pensar-hi.
I avui, quan veu guanyar un Marc Márquez, s’identifica amb aquestes curses?
Hi ha algunes diferències. En primer lloc, els circuits; ara són molt més segurs. Després, la moto; ara no tenen avaries de motor, abans era un no parar. Ara s’inclina molt més que abans, pel xassís i els pneumàtics. Això fa que l’estrep toqui a terra i no tinguis més remei que despenjar-te de la moto. Nosaltres no ens despenjàvem. Jo tenia el costum de tenir sempre el cul al seient i inclinar el cos dins del revolt, amb el cap vertical, que em donava sensació de més equilibri. Hi havia alguns anglesos que es despenjaven, però jo tenia la moto agafada entre les cames, notava el lliscament abans que es produís i veia que era més ràpid que ells, que no tenien aquesta sensació. Ara van tots despenjats i qui més es despenja, més de pressa va.
Segons això, en quin pilot actual s’emmirallaria?
A mi m’agrada molt el Márquez. Però de pilots que corrin n’hi ha molts. Hi ha corredors que són ràpids de bon començament. Jo el que intentava era anar de pressa de la manera més còmoda. Això ho feia poca gent. Pujaven a la moto i corrien amb el que tenien. De pilots que treballessin amb la moto per fer que anés millor, diria que no hi havia gairebé cap. I crec que és bàsic. Avui dia, amb la informàtica i les dades, això ho fa qualsevol.
Cinquanta anys després de la fita, se sent prou reconegut?
No ho sé. Crec que sí.
És que ha guanyat en curses de motociclisme de velocitat, de resistència, de monoplaces, de turismes, de ral·lis, ha corregut el Dakar i amb camió. Una carrera tan polifacètica és senyal de talent, de passió per les curses, d’amor per la mecànica...?
La competició sempre m’ha agradat. De petit ja jugava fent carreres a la catifa de casa. Em va intoxicar l’olor de l’oli cremat de ricí. Aquesta olor ha desaparegut; haurien de fer un oli amb aroma de ricí, perquè anima a la competició. Sempre m’ha agradat córrer i millorar. I la posada a punt: el cotxe de la fórmula 1430 vam estar dies sencers provant-lo, i això m’encanta.
És a dir, per guanyar s’ha d’arribar amb els deures fets.
Sí, en tot. Això s’ha de fer abans. Fer una cursa és fer que la moto o el cotxe vagi el millor possible i com t’agradi que vagi, no pujar i donar voltes.
Quina definició li escau més?
He fet el que he pogut per córrer. La gent em pregunta com és que canviava tant de modalitat. Ho feia per obligació. Tot han sigut canvis no desitjats, una manera de buscar coses per poder dedicar-me a córrer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)