No. Penso en la carrera de Montjuïc, és clar. Era una cursa que a mi em feia molta il·lusió perquè era a la vora de casa. Vivia a Gran Via amb Villarroel, a dos quilòmetres del circuit, i de petit ja hi anava amb el meu pare. Quan ja corria, de seguida que vaig poder vaig començar a córrer allà totes les carreres que podia. I el maig del 68 se’ns va posar tot molt bé en un dia en què ningú s’ho esperava, i jo encara menys. Vaig ser el primer català i espanyol a vèncer al mundial.

Sí, de fet era el lloc que buscava. Perquè també hi havia les MZ, que tècnicament eren molt avançades. No sé si la van inventar ells, però aquelles motos duien la vàlvula rotativa, que permetia guanyar cavalls i, sobretot, baixos. De fet, les MZ corrien una mica més que la meva Bultaco.

La Yamaha era com anar amb un velomotor o una moto. No hi havia color. Desapareixien. Eren bicilíndriques, uns motors més moderns en materials, toleràncies, prestacions... Els europeus encara anaven amb motors de concepció clàssica.

Bé, era una moto que tenia el seu ritme molt ràpid. Allò era una altra batalla. Jo intentava quedar al davant de tot el grup de Bultacos i MZ. A casa vaig intentar fer-ho bé, sortir disparat i em vaig col·locar tercer. Vaig fer la cursa tan de pressa com vaig poder. Recordo que sortia dels revolts amb una sabata i l’estrep fregant l’asfalt i l’altra llepant les bales de palla. Tot al límit. A Ginger Molloy, que anava quart amb una altra Bultaco, li vaig fúmer més de mig minut. I llavors vaig veure que les Yamaha plegaven, primer una i després l’altra.

No, no; els vaig veure aturats.

Ara els temps han canviat. Llavors el que pensava era que la moto no es trenqués. I mirar d’anar tan de pressa com podia però sense caure. Això és el quid dels pilots de carreres. N’hi ha molts que poden anar de pressa, però s’ha d’anar de pressa i no caure. Si vas molt de pressa i caus, no serveix per a res. El truc no és anar de pressa, sinó anar-hi sense caure. Vaig mirar de fer-ho, anant al límit, al 100%. A més del 100% no es pot anar; mai he entès els que diuen que van al 110%. Confiava que la Bultaco era una moto fiable i resistent, i que no es trencaria.

Sí, tenia sinusitis. Feia uns dies que estava molt refredat. Per això duia un mocador perquè no m’entrés aire pel nas.

Sí, però vaig plegar en totes dues. Es va trencar alguna cosa. En 500 cc corria amb una Bultaco TSS de 350 cc, molt pesada i no gaire potent, però tenia molt bona estabilitat i permetia anar molt de pressa als revolts. Però totes dues muntaven un pneumàtic més gros al darrere, que en teoria s’aguantava més però que al límit es movia molt. Però és que aleshores no hi havia llocs fàcils on provar les coses, no hi havia circuits com ara. Havies d’anar a un polígon o una urbanització, i només ho podies provar en línia recta, però no fer revolts.

Era pilot oficial perquè tenia un contracte, però bàsicament això volia dir que em deixaven una moto. Perquè te’n facis una idea, per córrer a Holanda, a Assen, hi vam anar un mecànic, una amiga meva i jo amb un Seat 1500 i un remolc. Un cop allà, plantem una tenda de campanya dins del circuit, i un fogonet per fer-nos el menjar. Córrer, agafar el cotxe i tornar. Això era l’equip oficial de Bultaco.

Jo diria que no gaire. Potser en té més ara, quan es recorda pel fet d’haver estat el primer. Però en aquell moment no, i jo tampoc no n’era conscient. Llavors el mundial no tenia l’expansió publicitària que té ara. Algú havia de ser el primer i vaig ser jo, doncs fantàstic, però va ser una cosa més buscada que no pas trobada.

No ho recordo ben bé [Bultaco va reduir la seva presència en velocitat]. Sí que recordo que estava mirant una pujada en costa, la Sant Cugat-Tibidabo, i un amic meu em va dir de córrer la setmana següent al Jarama, amb un R8. Un conegut em va deixar un cotxe, el vaig preparar mínimament i a la cursa vaig fer el millor temps d’entrenaments. Vaig anar primer fins que en les últimes voltes els frens van fer figa, perquè jo duia les plaquetes de sèrie i els altres les duien de competició. Pensava que no es podien canviar, perquè m’havien dit que el cotxe havia de ser de sèrie. Vaig entrar tercer, però les altres curses les vaig guanyar totes.

Bé, diguem que jo no ho feia malament, però els altres potser ho feien pitjor. Jo ja veia que la gent no ho feia gaire bé!

Sí, perquè havent guanyat la copa R8 em van dir que no podia repetir el campionat. Llavors Derbi em va oferir fer algunes proves del mundial.

Sí, va ser una cursa molt maca, lluitant tota la cursa amb les Kreidler de Kunz i De Vries. A Montjuïc la meta era a dalt, a l’estadi, i vaig començar l’última volta primer. Vaig pensar que anant primer no guanyaria, així que a la baixada vaig fer un gest al segon sortint de la Rosaleda perquè em passés. Va quedar parat, però ho va fer i m’hi vaig enganxar al darrere. A la recta de sota el vaig deixar marxar una mica per agafar l’aspiració i tenir més empenta pujant per Sant Jordi. Vam entrar tots tres en paral·lel, però jo primer.

Sí, la setmana abans m’havia trencat la clavícula i em van haver d’operar.

Hauria fet falta que haguéssim tingut circuits. No m’agradava córrer entre cantonades de festa major; entre arbres, voreres... Cada any es matava algú. Era molt perillós i vaig decidir que era el moment de deixar-ho. Si haguéssim tingut circuits com ara, segurament hauria seguit corrent en moto.

És que, a més, va coincidir que a finals del 1970 Seat va decidir fer la fórmula 1430, i Selex [un fabricant de monoplaces] em va oferir de provar el cotxe. Amb els diners del contracte de Derbi em vaig comprar el fórmula. Selex el mantenia però el cotxe era meu. Llavors el 1971 Derbi em va dir que havia d’escollir: o Derbi o els cotxes. Entre el tema dels circuits i que la Derbi aleshores encara es trencava molt, vaig decidir deixar les motos i passar als cotxes.

Si ara ho hagués de refer tot, moltes coses les faria diferent. Però el que val és el que has fet, no el que podries haver fet, perquè això no se sap mai. De vegades hi ha petits detalls que fan canviar radicalment la direcció d’un fet, d’una persona, d’una vida. Per això prefereixo no pensar-hi.

Hi ha algunes diferències. En primer lloc, els circuits; ara són molt més segurs. Després, la moto; ara no tenen avaries de motor, abans era un no parar. Ara s’inclina molt més que abans, pel xassís i els pneumàtics. Això fa que l’estrep toqui a terra i no tinguis més remei que despenjar-te de la moto. Nosaltres no ens despenjàvem. Jo tenia el costum de tenir sempre el cul al seient i inclinar el cos dins del revolt, amb el cap vertical, que em donava sensació de més equilibri. Hi havia alguns anglesos que es despenjaven, però jo tenia la moto agafada entre les cames, notava el lliscament abans que es produís i veia que era més ràpid que ells, que no tenien aquesta sensació. Ara van tots despenjats i qui més es despenja, més de pressa va.

A mi m’agrada molt el Márquez. Però de pilots que corrin n’hi ha molts. Hi ha corredors que són ràpids de bon començament. Jo el que intentava era anar de pressa de la manera més còmoda. Això ho feia poca gent. Pujaven a la moto i corrien amb el que tenien. De pilots que treballessin amb la moto per fer que anés millor, diria que no hi havia gairebé cap. I crec que és bàsic. Avui dia, amb la informàtica i les dades, això ho fa qualsevol.

No ho sé. Crec que sí.

La competició sempre m’ha agradat. De petit ja jugava fent carreres a la catifa de casa. Em va intoxicar l’olor de l’oli cremat de ricí. Aquesta olor ha desaparegut; haurien de fer un oli amb aroma de ricí, perquè anima a la competició. Sempre m’ha agradat córrer i millorar. I la posada a punt: el cotxe de la fórmula 1430 vam estar dies sencers provant-lo, i això m’encanta.

Sí, en tot. Això s’ha de fer abans. Fer una cursa és fer que la moto o el cotxe vagi el millor possible i com t’agradi que vagi, no pujar i donar voltes.

He fet el que he pogut per córrer. La gent em pregunta com és que canviava tant de modalitat. Ho feia per obligació. Tot han sigut canvis no desitjats, una manera de buscar coses per poder dedicar-me a córrer.