Per molt que ens ho expliquin, una vegada i una altra, no ho puc acabar d'entendre. On eren ahir els que se suposa que han de treure profit de l'absència de Valentino? És el que ens espera fins a final de temporada, aquest passeig folgat de Lorenzo?

Mireu, quan fa uns quants anys a Valentino se li capgiraven els plans i no trobava les condicions ideals per guanyar, ho enllestia amb tercers i quarts. Fins i tot, ell mateix es fotia de les «medalles de fusta», però amb aquells quarts es mantenia viu en la classificació d'un campionat que, al final, acabava perdent. Aquella manera seva de no donar mai res per perdut és el que ha fet vessar tanta llàgrima arreu: «Sóc Valentino –ens diu–, i sé què espereu de mi.» Aquí ho teniu. I sense excuses.

Ahir, quan abans de la cursa de Moto GP ens varen repetir les imatges de Mugello, em va tornar a emocionar aquella dona que llançava petons a l'aire quan per la megafonia del circuit italià Il Dottore en Moto GP saludava els tifosi. Aquella dona érem tots i les seves llàgrimes eren les de tants i tants milers de seguidors que ha anat aplegant Valentino al llarg dels anys, cursa a cursa, revolt a revolt. Hom té la sensació que sense ell no hi ha lloc per a la sorpresa, que tot és molt clar, que tot està acabat molts minuts abans de començar. I és per això, també, que Valentino és irrepetible.