Qatar serà aquest cap de setmana, a partir de demà, l’escenari del segon gran premi de Moto GP després d’haver-ho estat del primer fa pocs dies. Aquesta vegada la prova tindrà el nom oficial de GP de Losail, però les característiques no canviaran i els favorits tampoc. Més enllà del brillant triomf de Viñales, el que va quedar al cap dels aficionats van ser les velocitats de rècord que van establir les noves Ducati, tant les oficials com les de l’equip Pramac. De fet, Zarco va trencar en els entrenaments per primer cop el llindar dels 360 km/h en portar la seva moto fins als 362,4 km/h, nou rècord absolut d’una moto de competició.

Però no només Zarco va trencar rècords en els entrenaments amb els pneumàtics nous i poca benzina. En cursa el seu company i debutant Jorge Martín va ser el més ràpid en la història d’un gran premi (358,8 km/h). En la sortida ja va exhibir un motor d’una altra galàxia quan es tracta només de donar gas. Miller, ja amb una Ducati oficial, va arribar fins als 357,6 km/h. Bagnaia (tercer) també va admetre al final del gran premi que sense aquest motor hauria estat impossible pujar al podi. Per això encara té més mèrit el triomf de Viñales davant el mateix Bagnaia i el més expert Zarco, que es van haver de resignar davant la lliçó de pilotatge i de control de la situació del de Roses, que havia fet un any desastrós.

Losail ha estat sempre un circuit talismà per a Yamaha i Ducati. Honda, fins i tot en la gran era daurada de Marc Márquez, ha tingut molts problemes contra els seus rivals directes. L’últim triomf va ser el de Marc Márquez el 2014 i en disset grans premis només ha aconseguit el triomf tres vegades. Sete Gibernau hi va estrenar el palmarès (2004) i Casey Stoner va ser el millor el 2011. La resta tot han estat victòries de Yamaha (8) i Ducati, que va triomfar el 2019 i el 2018 amb Dovizioso, que ja tenia la moto més ràpida del mundial.

Malgrat la velocitat de les quatre Ducati i la perícia de Viñales, les diferències finalment van ser més ajustades del que es preveia. El campió, Joan Mir, va tocar amb els dits el podi amb la moto més fiable, la Suzuki; l’Aprilia va deixar bocabadats els més incrèduls en quedar-se a poc més de quatre segons del podi, i Honda manté l’esperança d’arribar a Europa amb els deures més o menys fets. Per això Pol Espargaró haurà de confirmar que la progressió que va exhibir durant tot el cap de setmana no va ser fruit de la casualitat sinó de la feina que hi ha al darrere en espera del retorn de Márquez.