Martín, un altre a la llista
GP d’Estíria. El madrileny domina de punta a punta la cursa de MotoGP i obté la seva primera victòria en la categoria reina, en una cursa sense resultats destacats per a cap pilot català
Que Jorge Martín no era un suflé, ja se sabia. Que un pilot faci una pole en la seva segona aparició en la categoria reina, i a més amb la moto d’un equip satèl·lit –per molt que les diferències es difuminin, continuen existint–, és notícia. Que en la mateixa temporada, i després de perdre’s quatre curses per una lesió important, guanyi un GP dominant-lo de punta a punta després d’una altra posició preferent porta a dues conclusions: una, que estem davant un aspirant a campió del món a un termini entre curt i mitjà. L’altra, que els pilots que han marcat l’última dècada continuen buscant el camí perdut.
Martín va dominar clarament una cursa amb dues sortides. La primera va quedar en no-res perquè en la tercera volta el convidat Dani Pedrosa va caure i Lorenzo Savadori no va poder evitar envestir la KTM amb l’infortuni que l’Aprilia, carregada amb 25 litres de gasolina, es va encendre i va causar una foguera de les que no se solen veure. L’italià va acabar la cursa allà, mentre que Pedrosa va poder refer-se.
No se’ls va posar bé, la segona sortida, a Maverick Viñales i Marc Márquez. El pilot de Roses, que havia fet una primera sortida fantàstica, va calar la moto en l’inici de la volta de formació i va haver d’iniciar la segona cursa des del carrer de boxs per completar 27 voltes en l’anonimat. Márquez també va renegar de la bandera vermella, ja que en aquell moment era tercer. En la cursa de veritat va anar com els crancs (16è), però va remuntar per ser la primera Honda. Cada cop és més clar que la victòria d’Assen va arribar per la suma del talent de Márquez i una sèrie de circumstàncies a favor, perquè les motos d’HRC van a remolc de tots els constructors excepte Aprilia –llastimosa l’avaria de motor d’Aleix Espargaró en la volta 5–, i a distància notable de Ducati, Suzuki –que a Spielberg ha fet un pas endavant– Yamaha i KTM.
Quartararo, més i més
La constància en el podi és la gran virtut de Fabio Quartararo. Ja va donar el títol 2020 a Joan Mir i aquest any s’està aliant amb el francès. El seu tercer lloc, combinat amb el sisè de Zarco –dues posicions perdudes en l’últim terç de la cursa– i la caiguda de Binder quan perseguia Zarco, consoliden un avantatge de 40 punts del líder que, si bé no el protegeix d’una ratxa de victòries d’un dels rivals, li permet afrontar les nou curses que queden pensant que la regularitat pot ser suficient. Perquè tampoc s’intueix qui pot agafar una ratxa de victòries.
El mateix patró es pot aplicar a Moto2. El quart lloc de Remy Gardner és àmpliament suficient quan el perseguidor, Raúl Fernández, queda setè. Falta comprovar si Marco Bezzecchi –segona victòria en Moto2, la primera també en aquesta pista el 2020– s’afegeix a la pugna. En Moto3, Pedro Acosta no perdona. El líder murcià, amb un sol podi en les quatre curses anteriors, torna a recuperar l’autoritat de l’inici de la temporada i la seva victòria en el cos a cos contra el seu gran rival, el castellonenc Sergio Garcia Dolz, (Gas Gas) ho testifica.
