toni bou
Fins al dia que ell vulgui
Toni Bou, l’esportista amb una longevitat guanyadora més alta, acumula una dècada i mitja imbatut en els mundials de trial, amb 30 títols
Les zones que li resulten difícils són impossibles per a la majoria
Podem admetre el caràcter minoritari del trial –no a Catalunya–, però quan es posen sobre la taula 30 títols mundials consecutius, 15 anys d’imbatibilitat continuada a l’aire lliure i sota sostre, no hi ha matisos que valguin: no hi ha res igual en el món de l’esport.
Toni Bou és un autèntic superdotat, i no només pel seu pilotatge. Si el més difícil no és guanyar, sinó continuar guanyant, Toni Bou (Piera, 17-10-1986) és un fora de sèrie d’un nivell tal que no es pot definir només per una preparació física de número 1 o per una tècnica de pilotatge que li ha permès sentir que la moto és la seva tercera cama. Allà on no arriba el recorregut de la suspensió, la flexió de cames hi fa la resta. Allà on no n’hi ha prou amb el tacte de l’embragatge i la tracció per enfilar-se per una paret, l’impuls dels abdominals és el que marca la diferència.
Però tot això, que és imprescindible per ser campió, és insuficient per guanyar 15 anys seguits. Perquè sempre hi ha un any amb condicionants físics, o un desenllaç a cara o creu. I que sempre caigui del mateix costat no pot ser casual. Bou s’hauria retirat fa anys, o com a mínim hauria canviat de disciplina, si no tingués la mentalitat adequada per començar una temporada rere l’altra assumint que sempre hi havia un rival més que els Lampkin, Raga, Fujinami, Cabestany, Fajardo, Busto... i tota la resta que ha desfilat pel trial en els últims 15 anys, als qual ha anat superat sempre. Aquest rival no té nom ni cognom, és la seva pròpia ombra.
Els millors formadors d’esportistes afirmen que no només el campió d’una competició triomfa, que triomfar és ser millor que ahir i apujar les prestacions. Si comprem l’argument, Toni Bou és el triomfador etern perquè ha resistit les envestides de tots els competidors, que l’han obligat a ser millor. I si administra aquesta qualitat, estarà en condicions de deixar aquesta modalitat tan física sent campió, i fer-ho el dia que ell vulgui.
De moment, mentre valora si el Dakar l’atrau prou o si es planteja si el pròxim repte té manillar o volant com la seva gairebé coetània Laia Sanz, tornarà a perseguir la perfecció, el campionat amb un ple de victòries com ja va fer el 2019 a l’aire lliure (8 de 8) o un trial sencer a zero en totes les zones, com al Japó aquell mateix any (el segon va acabar amb 20 punts). No passa en cada prova però quan s’acosta tant al zero es planteja el debat entre els dissenyadors de les zones: si és convenient incrementar la dificultat perquè Bou no encadeni zeros i assumir que per a la majoria dela resta de participants es converteixin en impossibles.
fa 20 anys
RAMPA D’ENLAIRAMENT. Era el seu quart any en moto de trial (en bicicleta, des del 1994) i es va resoldre amb el títol europeu juvenil de 250 cc, una moto gran que movia amb una energia, precisió i facilitat impròpies d’un jove de 15 anys. L’any següent ja va saltar al mundial