Jorge Lorenzo ha estat meres­cu­da­ment coro­nat amb el Nobel del moto­ci­clisme del 2010. És la millor manera d'expli­car què sim­bo­litza esde­ve­nir campió del món de la cate­go­ria reina, un títol que en el pas­sat ha enlai­rat a l'altar de la història figu­res tan lle­gendàries com les de John Sur­tees, Gia­como Agos­tini, Mike Hailwood, Kenny Roberts, Mick Doo­han i, sobre­tot, Valen­tino Rossi, amb el qual Lorenzo com­par­teix talent, cre­a­ti­vi­tat i riva­li­tat, a l'estil, sal­vant les distàncies, de la com­plexa relació que han man­tin­gut sem­pre dos altres pre­mis Nobel, Mario Var­gas Llosa i Gabriel García Márquez.

Fa anys que ningú dis­cu­teix la perícia, l'atre­vi­ment, la valen­tia i l'ambició de Lorenzo sobre una moto. Amb 15 anys ja es feia valer a cops de colze en la jun­gla des 125 cc i el doble cam­pi­o­nat mun­dial en els 250cc el va con­ver­tir en un valor segur.

El pro­blema del mallorquí és allò que els cata­lans en diem tarannà, la suma dels dos ele­ments que ens defi­nei­xen, el seny i la rauxa. Lorenzo no ha estat mai un exem­ple d'espor­tista que mesuri les seves parau­les i els seus actes. Ha pre­fe­rit dei­xar-se por­tar per la sang calenta que li bull a les venes. Se les ha tin­gut pràcti­ca­ment amb tot­hom que li ha pas­sat pel davant, ja sigui Héctor Bar­berà, Dani Pedrosa o amb la prin­ci­pal divi­ni­tat que cavalca sobre dues rodes, Valen­tino Rossi. La con­vivència a Yamaha de dos per­so­nat­ges que odien fins a un extrem tan perillós la paraula der­rota i el verb per­dre ha aca­bat, per citar el tòpic més cone­gut, com el rosari de l'aurora.

Lorenzo, a mesura que ha anat cre­mant eta­pes, cilin­dra­des i rivals, ha madu­rat. Els experts diuen que aquest llarg procés d'un jove espor­tista que només té 23 anys és el que li ha permès final­ment arri­bar a dalt de tot. Així, Lorenzo ara mesura més les seves parau­les. De por­tes enfora Pedrosa i Rossi són i seran sem­pre excel·lents pilots i rivals. De por­tes endins, cada vegada que un d'ells l'avança no pot evi­tar que el cuc de la ven­jança espor­tiva el rose­gui fins al fons de l'ànima.

I d'opor­tu­ni­tats per a la ven­jança en tindrà, i de sobres, el 2011. No ho dirà, però en el fons li ha que­dat la sen­sació que ha gua­nyat el mun­dial amb Rossi lesi­o­nat i neces­si­tarà fer-ho amb l'italià en ple­ni­tud de con­di­ci­ons i en un altre equip, situ­ació que es donarà la tem­po­rada vinent quan Il Dot­tore es calçarà una Ducati.