Res fa pensar que l'únic títol que no està adjudicat en el mundial de motociclisme no acabi a la vitrina de Marc Márquez. Nou victòries –sis més que els seus rivals–, onze podis i una superioritat que desmoralitzaria qualsevol rival que no fos Pol Espargaró –per allò que la seva moto és sobre el paper la mateixa– són arguments de tantíssim pes que només un error o un infortuni li privaran de ser campió. Potser no ho serà en el pròxim gran premi, però millor, perquè a Xest, el 7 de novembre, hi tindrà tota la claca i la festa serà més gran. Ahir Marc Márquez va fer una altra demostració d'autoritat, de principi a final, incontestable, sense dret a rèplica, amb victòria i volta ràpida afegides a la posició preferent per conformar un altre hat-trick. Arrencava en la posició preferent, va ser el millor amb el gas i l'embragatge i la resta només el va veure de lluny. Són nou victòries, a una de les 10 (en 125 cc) de Fausto Gresini (1987) i a dues del rècord galàctic de Valentino Rossi (1997), que Márquez podria igualar però no superar.

En la sortida van fer-ho bé sobretot els pilots que sortien de la segona fila, com Smith i Rabat. Terol, en canvi, va sortir molt malament i li va costar sis voltes i molt d'esforç posar-se a roda de Pol Espargaró, que des del tercer gir ja es va adonar que encaixaria dècimes constantment. Terol, amb millor ritme que Espargaró i pràcticament a la mateixa dècima que Márquez, va superar el vallesà abans de mitja cursa, però aquesta va ser la gran sort d'Espargaró, que es va enganxar al pilot d'Alcoi conscient que a Márquez no el guanyaria si no hi havia una catàstrofe, però que havia d'acabar al davant de Terol per mantenir-se viu en el campionat. Va ser a set voltes del final, i després d'uns minuts de pressió, que el català va aprofitar un error de Terol per recuperar el segon lloc, que el deixa a 17 punts de Márquez i només a cinc de Terol. Espargaró va canviar de ritme i va retallar la diferència clarament amb Márquez, que ja estava administrant el seu avantatge. Al pilot de Cervera també li convenia que Espargaró fos segon, perquè així es destaca més com a líder, però va estar a punt d'arruïnar-ho tot a dues voltes del final, en un doblatge innecessàriament arriscat amb el francès Louis Rossi, amb el qual es va tocar.

Al darrere, la gran cursa de Tito Rabat –sempre en el grup que lluitava per la quarta posició– va obtenir el premi relatiu del sisè lloc, que, això sí, li permet situar-se cinquè del campionat, la millor posició a la qual pot aspirar.