L'endemà d'un títol arriba el moment de les comparacions. Edat, victòries, poles, voltes ràpides, punts… Per als amants de l'estadística aquest ball de xifres dóna molt de joc, i a tot arreu es poden llegir o escoltar comparacions diverses. Al final, rebuscats que som, s'acaba per establir una imaginària escala de valors que afegeix o treu mèrit a l'èxit recent: aquest campió és vint dies més gran que aquell que va guanyar el títol amb trenta punts menys. Anys, mesos, punts, tot tan fred que aquí no perdrem ni un segon per buscar res ni ningú que es pugui comparar amb Marc Márquez i el que acaba de fer. Aquí, avui, toca parlar de sensacions. I la més evident és que el que ens ha regalat aquesta temporada Marc Márquez trigarem temps a tornar-ho a viure. Perquè va arribar sense fer soroll, amb humilitat, discretament simpàtic. Perquè ens ha captivat el seu posat, madurament infantil. Perquè fins al darrer dia ha estat una estrella intentant amagar la seva brillantor.

Que en Marc tenia allò que en diem maneres ja va quedar clar quan en els seus inicis amb motos de veritat li afegien un llast a la moto per compensar el seu poc pes. Si fa no fa, com fer córrer un atleta amb pedres a la butxaca. Era tan poqueta cosa, el campió, que fins i tot va motivar algun debat de l'estil «han de començar tan joves a córrer amb moto?». Avui, els que encetaven el debat ja tenen la resposta. Nosaltres ens quedem amb les emocions irrepetibles d'aquestes dues darreres setmanes. A Portugal, vint mans damunt la Derbi, coordinades per vés a saber quina mena de força divina, varen tornar a la vida un sinistre gairebé total.

A casa, i a milers de llars més, tots érem mecànics de la moto amb el dorsal 93. Tots érem en Julià; calma, que el nano se'n surt i ja tindrem temps de plorar. Llàgrimes contingudes que ahir, en qualsevol racó del planeta moto, s'hauran vessat a galledes. Saludem el nou pilot universal.