Vagi per endavant que el que està fent Nico Terol enguany a 125 cc és de mestre, d'una complicació extrema, perquè flirtejar amb la perfecció cada cap de setmana i fer-ho en solitari és inqualificable per la dificultat que suposa. Però tan cert com això ho és que escoltar cada dia la mateixa simfonia, malgrat que el solista sigui majúscul, no és el que vol l'espectador. Per a l'aficionat, els diumenges no comencen –ahir, acaben– fins que no han rebut el complex vitamínic que reparteix a tothom qui ho vulgui Maverick Viñales.

El pilot de Roses –mai no és sobrer recordar que només té 16 anys i que enguany debuta en el mundial– pateix en les qualificacions –aquest cop va ser un problema a l'amortidor, trobat i solucionat pels mecànics a temps–, però un cop s'apaga el semàfor és un animal desbocat amb un únic objectiu: passar qui té al davant. Un pilot de curses, que necessita marxa per mostrar el seu talent. A Jerez, un problema mecànic el va apartar del podi i ahir a Estoril van ser dues mil·lèsimes, una distància impossible de mesurar i que no pot rebaixar en res la brutal cursa del rosinc. Va sortir onzè, però ràpidament va remuntar, rodant un segon i mig més ràpid que els temps de dissabte, fins a les posicions capdavanteres. Primer encapçalant el grup que lluitava pel cinquè lloc i després, a cinc voltes, va avançar Zarco, Cortese i Faubel. Mack va arribar a situar-se segon després de pujar-los a cavall a final de recta. Cortese el va tornar a passar i, després que Faubel anés a terra, quedaven tres homes per dues places. I va ser per dues mil·lèsimes –i revisant la foto finish– que Viñales va veure's fora del podi. Res, però, que el futur no pugui reparar.