Bradl suma el tercer triomf en cinc curses i Márquez i Aleix Espargaró l'acompanyen al podi

Imma­nuel Kant va posar en ordre la raó i els rellot­ges a l'hora, i Ste­fan Bradl no va fer cam­pana en les clas­ses de filo­so­fia.

El metrònom ale­many del cam­pi­o­nat del món de Moto 2 no només fa poles com aquell qui saluda els com­panys, sinó que té un mètode de cursa que de moment s'està demos­trant devas­ta­dor. Bradl es pro­jecta un temps entre cella i cella –ahir, 1:48 mit­jos– i, peti qui peti, no l'aban­dona. Així va lide­rar gai­rebé tota la cursa i així va dei­xar enrere Marc Márquez i Aleix Espar­garó en el dar­rer tram de car­rera. Sense can­vis de ritme, però sense pau­ses, el líder del mun­dial va sumar el ter­cer tri­omf en cinc cur­ses i va tor­nar a fer palès quina és la roda bona aquesta tem­po­rada –té 43 punts de marge res­pecte a Corsi en la clas­si­fi­cació.

Per al pilot de Cer­vera i per el de Gra­no­llers, cursa de con­tras­tos però amb el mateix dolç final. El pilot del Rep­sol Cata­lu­nya Caixa va tor­nar a pena­lit­zar en la sor­tida i, altre cop, va patir en la pri­mera mei­tat de la cursa amb el dipòsit ple. Rodant a la cua del grup que per­se­guia a Bradl, Simón i Aleix, Márquez va anar remun­tant dècima a dècima del desè lloc cap enda­vant, fins que en la segona mei­tat de la cursa ja lli­mava mig segon per volta als líder. Però el pneumàtic del dar­rere no li seguia el ritme i, quan s'havia enfi­lat al segon lloc –a set vol­tes del final–, es va aga­far al dic­tat a la dita: a poc a poc i bona lle­tra, que com va afir­mar al final, un podi és molt millor que un zero. Es va tro­bar segon quan anava cinquè, perquè a vuit vol­tes del final, Aeger­ter pri­mer i Simón i Sofu­o­glu després –el turc, pas­sat, es va empor­tar pel davant el pilot de l'equip d'Aspar– van anar per terra. En tot cas, pocs dub­ten que se'ls hau­ria men­jat.

Entre una cosa i les altres, el gran dels Espar­garó coïa a foc lent el seu pri­mer podi del mun­dial. Va sor­tir bé (segon) tot i dei­xar anar l'embra­gatge massa d'hora, i va rodar amb Bradl i Simón al cap­da­vant en la pri­mera mei­tat de la cursa. Després, la força dels per­se­gui­dors se'l va empas­sar –va arri­bar a anar sisè–, però el seu excel·lent cap de set­mana es va veure recom­pen­sat amb un lloc en la foto d'honor. L'emoció era mani­festa, i va ser cor­ro­bo­rada amb una sen­tida abraçada amb el seu germà Pol, encara al cir­cuit en la volta poste­rior a la cursa i davant la parròquia dels Espar­ga­rins. L'escena va repe­tir-se al box. No n'hi havia per menys: el podi va arri­bar després de 94 cur­ses.