Dani Pedrosa és un pilot especial, i potser per això ja ha guanyat cinc vegades en un traçat com Sachsenring, singular, únic. Pedrosa és diferent, guanyi o perdi, caigui o faci la volta ràpida. No se sap com estarien la resta de pilots amb un cos masegat com el seu. Se sap, però, que la capacitat de sofriment de Pedrosa és extraordinària, i potser per això, després de tres intervencions quirúrgiques a l'espatlla dreta fa poc més d'un mes, encara pot pilotar fins allà on no arriba ningú, ni els dos únics aspirants al títol mundial. Dani Pedrosa va guanyar, però no va tornar perquè el català no ha marxat mai.

Sempre hi és, el de Castellar del Vallès. En ocasions, com per exemple ahir, si la moto també respon al seu talent, ni la precarietat física és impediment. Pedrosa és un llepafils amb la mecànica. Necessita que tot estigui en perfecte sintonia, que res no grinyoli. Quan això passa, com a la segona meitat de la cursa d'ahir, no té aturador. Amb la moto òptima, Dani avança com ningú, passa pel revolt talment com si portés una 125cc i talla el vent silenciós, imperceptible i inabastable. I s'escapa, sempre que l'ordre universal és el que disposa el català, l'horitzó és el límit. Malauradament, l'incident de Le Mans ha robat a l'aficionat una pugna pel títol com la d'ahir al sinuós perfil de Sachsenring: Stoner, Lorenzo, Pedrosa; Lorenzo, Stoner, Pedrosa o Pedrosa, Lorenzo i Stoner. Alteracions de l'ordre que no minimitzen gens ni mica un producte sensacional. Ara, un mundial amb Dani d'àrbitre i dos pretendents que obsequien tant com ambicionen.