El d'ahir va ser un gran dia de curses, sí senyor. Així com tantes i tantes vegades hem parlat de les becaines que provoquen alguns grans premis, és just reconèixer que el que hem vist al circuit de Sachs ens ha fet tornar a vibrar com feia temps que no recordàvem. Si guanyen els nostres, és clar que hi ajuda, però amb curses com aquestes m'atreveixo a dir que el resultat és secundari. Veure Dani Pedrosa –«hem tornat»– al lloc més alt del podi va ser la cirereta d'un enorme pastís, però amb un altre resultat la cursa hauria estat igualment vibrant i engrescadora. Lorenzo ja fa d'amo, i aquella previsible i suposada passejada triomfal de Stoner haurà quedat només en això, en suposada. Probablement, sense episodis extrems, el títol de Moto GP, amb la calculadora a la mà, ja només serà cosa de dos. Però estarà bé que Pedrosa, de victòria en victòria, en sigui l'àrbitre. Ens divertirem.

Aquesta victòria de Pedrosa ha de ser, per circumstàncies i amb el permís del megacrack Márquez, la gran notícia del gran premi. És la cara amable de l'esport: la que ens parla de sacrifici, d'esperit de superació, d'esforç, de perseverança. La que tan sovint es mostra solidària amb el dèbil, la que tantes i tantes vegades fem servir per il·lustrar els nostres petits en l'adquisició de valors. Una cara amable que, tot sigui dit, amb el més gran dels respectes, quedarà per sempre enfosquida si finalment prospera el boicot al gran premi del Japó que lideren Jorge Lorenzo i Casey Stoner.