Cada any més segur
El nombre de pilots morts en el mundial de motociclisme s'ha reduït de 31 en els anys cinquanta a tres en l'última dècada
Les millores als circuits i la supressió de les curses i disciplines perilloses no poden evitar fatalitats com la de Simoncelli
Marco Simoncelli és l'últim pilot que ha perdut la vida al llarg de les 63 edicions del campionat del món de motociclisme. El pilot italià, com un any enrere Shoya Tomizawa, va perdre la vida en ser atropellat per les motos de dos rivals en una de les poques fatalitats que queden sense cobertura de seguretat en els grans premis d'avui dia. Daijiro Kato, el japonès que va perdre la vida l'any 2003 a Suzuka, sí que va topar contra les tanques de protecció –molt a prop de la pista– i se li va partir el casc. Va morir després de dues setmanes en coma. I per trobar una altra mort s'ha de retrocedir als anys 1994 (Simon Prior, passatger d'una moto del campionat de sidecars) i 1993, en circumstàncies atípiques, quan el japonès Nobuyuki Wakai va morir en atropellar un invitat al mateix carrer de boxs.
Avui dia, les circumstàncies de l'accident de Kato no serien possibles. En les últimes dècades, i en consonància amb les peticions dels pilots, s'ha anat filant cada cop més prim per limitar al màxim el risc inherent a tota competició del motor. Escapatòries més grans plenes de grava, murs més allunyats i protegits i, en general, eliminació de qualsevol obstacle prominent han fet dels circuits uns escenaris molt més segurs per a les grans lluites. Res, però, és suficient per evitar accidents de pronòstic reservat. En els últims anys, al Circuit de Catalunya se n'han vist dos d'esgarrifosos, el de Carmelo Morales l'any passat en plena recta final de la cursa de Moto 2 i el de Sete Gibernau en la primera volta de Moto GP l'any 2006. Feien feredat, però es van resoldre de manera favorable.
105 morts en 63 anys
La dada varia segons les fonts, però es pot donar per bona. Des de la creació del campionat del món de motociclisme haurien mort 105 pilots, comptant totes les categories puntuables i totes les activitats –entrenaments inclosos– del programa dels grans premis. Si tinguéssim en compte totes les curses internacionals –abans es disputaven força grans premis fora del calendari del mundial, la xifra es dispararia cap als 200. Un mort ja és massa, però si es posa en context, la xifra baixa: només en les categories actuals (125 cc, 250 cc / Moto 2 i 500 cc / Moto GP), s'han disputat 2.217 curses, amb els entrenaments corresponents. S'hi hauria d'afegir les categories ja extingides (50 cc, 80 cc, 350 cc i sidecars) i ens acostaríem a 3.000 curses diferents.
L'època més dura va ser la primera dècada, amb el mundial a les beceroles. Entre el 1949 –primer any del campionat– i el 1959 van perdre la vida 34 pilots. Entre el 1960 i 1969 van ser 27 i la dècada posterior (1970-1979), 25. La tendència a la baixa que s'intuïa a finals dels 70 es va confirmar en la dècada dels 80 (14 morts) i va ser imparable a continuació: Des del 1990 han perdut la vida cinc pilots –Simoncelli, Tomizawa, Kato, Prior i Wakai– i en els casos de Simoncelli, Tomizawa i Wakai hi ha intervingut un grau de fatalitat molt alt.
El nombre de morts es va començar a retallar dràsticament a partir de la presa d'una sèrie de decisions: la millora de les condicions de les pistes, dels cascos i de la vestimenta dels pilots; la simplificació de categories (dels 50, 125, 250, 350, 500 i sidecars dels anys 60 i 70 s'ha passat a les tres categories actuals), la professionalització dels pilots –dècades enrere n'hi havia que competien en dues categories alhora i no ho feien en plenes facultats– i la supressió de proves (Tourist Trophy de l'illa de Man) i categories (el sidecar es va abolir a finals del 1996) més perilloses.
El Tourist Trophy de l'illa de Man, la sublimació del risc
Prova centenària (va començar a disputar-se el 1907) el Tourist Trophy va ser puntuable per al campionat del món de motociclisme fins a l'any 1976, tot i que s'ha continuat disputant sobre un circuit de 35 milles (uns 56 quilòmetres) traçat per carreteres de l'illa, amb marges, arbres, pals d'electricitat, ponts, murs, cases i tota la sèrie d'obstacles imaginables protegits –només en algun cas– amb bales de palla. D'acord, la carretera es tancava per a l'esdeveniment, però res no impedia que gossos i altres animals creuessin la carretera, que quan plovia –i no era estrany– es convertia en una trampa lliscant per la barreja de l'aigua, terra i vessaments de combustibles i de tot tipus de productes en el seu ús diari. Va ser la pressió dels pilots del mundial –encapçalats per Giacomo Agostini– el que la va fer caure del calendari perquè la trobaven massa perillosa. Casualitat o no, les xifres de morts en el mundial de motociclisme van caure de manera dràstica, ja que la cursa generava tragèdies cada any. Malgrat tot, continua sent un èxit any rere any.
