Fórmula 1
Es mereixien més
En la història de la fórmula 1 hi ha uns quants pilots que han demostrat tenir vàlua de campions però que per una causa o una altra no han arribat a ser-ho
Chris Amon tenia totes les qualitats per guanyar almenys un títol i molta gent així ho reconeixia, però encara ara sorprèn saber que no va aconseguir vèncer en cap gran premi puntuable
Kimi Räikkönen té a partir d'aquest cap de setmana una placa commemorativa del seu títol mundial de F-1 a l'avinguda dels Campions del Circuit de Catalunya. En els 62 anys d'història del campionat del món de fórmula 1 són 32 els pilots que han aconseguit el ceptre. Altres l'han tingut pràcticament a la mà i per un motiu o un altre se'ls ha escapat. I encara hi ha un tercer grup, format per pilots que han demostrat que tenen talla de campions però amb els quals diguem-ne el destí o diguem-ne la sort s'han portat de forma vertaderament injusta.
El cas més representatiu del campió sense corona és el de Stirling Moss, que amb 66 grans premis disputats va aconseguir 16 victòries i quatre subcampionats consecutius, tres rere Juan Manuel Fangio (1955, 1956 i 1957) i l'altre rere Mike Hawthorn (1958). Lluny del pilot anglès quant a xifres però no en bravura i carisma, dos noms més que es mereixen tot el respecte: Ronnie Peterson i Gilles Villenueve. La mort els va sorprendre quan estaven en la plenitud de la carrera, però el record que van deixar és perenne. Peterson va ser subcampió en la primera temporada completa en la F-1 (1971) i, ironies del destí, en la temporada en què va morir (1978). I de Villenueve, què s'ha de dir que no se sàpiga? Han passat 30 anys des que ens va deixar però la flama encara crema.
Per la mínima
Només per un punt va perdre Carlos Reutemann el títol mundial l'any 1981. L'argentí va arribar líder del campionat a l'última prova, en un esperpèntic circuit traçat entre murs de formigó a l'aparcament del casino Caesars Palace, a Las Vegas. Reutemann va sortir des de la posició preferent però l'atzar li va anar en contra (problemes a la caixa de canvis) i va afavorir Nelson Piquet, que en va fer prou acabant cinquè per ser campió. Un final encara més dramàtic és el que 27 anys després va viure Felipe Massa, virtual campió del món en creuar la línia de meta com a vencedor del gran premi del Brasil instants abans que Lewis Hamilton superés Timo Glock i amb el cinquè lloc en fes prou per transformar la felicitat del brasiler en llàgrimes de desesperació.
Altres pilots, com ara Jacky Ickx, Joseph Siffert o Pedro Rodríguez, excelsos al volant d'aquells fabulosos sport-prototips de finals dels anys seixanta i principi dels setanta, no van aconseguir brillar amb la mateixa esplendor en la fórmula 1. Qui més ho va fer va ser Ickx, subcampió els anys 1969 i 1970.
Un cas patològic d'infortuni
Els dos subcampionats del pilot belga van coincidir amb la mateixa època en què Chris Amon començava a ser el paradigma de l'infortuni en la F-1. Hi ha qui diu que la mala sort no existeix, sinó que és una conseqüència de la feina mal feta. Si realment és així, el neozelandès és encara ara l'excepció a la regla. Amon tenia totes les qualitats per ser campió del món, però la realitat és que no va guanyar cap dels 96 grans premis puntuables en què va competir entre els anys 1963 i 1976. Per més sorna, sí que en va guanyar dos, però no puntuables, en la pretemporada del 1970 (Silverstone, amb March) i 1971 (l'Argentina, amb Matra). Cap de les cinc posicions preferents que va aconseguir entre el 1968 i el 1972 ni cap de les 14 altres vegades que en aquell mateix període va iniciar un gran premi des de la primera fila de sortida es van traduir en victòria i es va haver de conformar amb només tres segones posicions i vuit terceres. En la seva etapa a Ferrari (de 1967 a 1969) era habitual veure'l davant, i quan semblava que finalment trencaria la malastrugança una avaria banal el va deixar fora de combat. Quan va canviar el Ferrari per un March (1970) Jacky Ickx el va substituir i va ser subcampió. L'any 1971 volava amb el Matra cap al triomf a Monza quan en arrencar la cinta protectora de la visera va seguir tota la pantalla del casc... a més de 300 km/h. I l'any següent una roda punxada el va privar de vèncer a Clermont Ferrand. De Chris Amon, Enzo Ferrari n'havia dit meravelles, i un periodista tan prestigiós com Gérard Crombac titulava un reportatge a Sport-Auto (1972) preguntant-se per què encara no era campió del món. Res més que la mala sort, en aquest cas reconeguda per tothom. Un dels que amb més ironia van definir la malastrugança del kiwi va ser Mario Andretti, que un dia va arribar a dir que si Amon hagués sigut propietari d'una funerària el negoci se n'hauria anat en orris, perquè la gent hauria deixat de morir.
