El ‘big bang' del trial
Fa 25 anys. El 6 de setembre del 1987 Jordi Tarrés va guanyar el primer dels seus set títols mundials i va apujar l'exigència als rivals fins a uns nivells de professionalitat mai vistos
El 6 de setembre del 1987 un jove català, Jordi Tarrés, aconseguia el primer títol mundial de trial per a l'esport català. Però aquella victòria, a l'estació suïssa de Grimmialp, va tenir un impacte que en aquells moments ningú no podia calibrar. El pilot català va donar una empenta impensable a un esport amb un alt component amateur. Tarrés (Rellinars, 10-9-1966) va professionalitzar el trial i va obligar els aspirants a desbancar-lo a assumir aquesta professionalització. I també a adoptar un estil de pilotatge, influenciat pel trial en bicicleta que havia practicat abans, que al principi era criticat per heterodox, menys fluid i amb més treball de cos amb la moto parada.
Records feliços
“El primer títol és el que et deixa més bon record. A més, Grimmialp era un lloc preciós, digne de ser recordat. I la gent que va venir de Catalunya per acompanyar-me no s'oblida”, feia memòria ahir el set cops campió del món, que recorda que aquell èxit va tenir un impacte molt gran: “És que mai ningú d'aquí havia guanyat un títol mundial fora de carretera, i per això se li va donar molta importància i va tenir molt ressò mediàtic. Fins aquell moment els que guanyaven eren vistos com gent d'un altre planeta, però aquell títol va fer que guanyar es percebés com a factible.”
És bo el monopoli?
Tarrés no va ser el primer català que brillava en el mundial. De fet, Manel Soler havia guanyat quatre proves entre el 1979 i el 1981 i també tenien victòries Toni Gorgot (una, el 1981) i aquell mateix any 1987 en van obtenir Gabino Renales i Lluís Gallach. A més, pilots com Ignasi Bultó, Jaume Subirà, Joan Freixas o Andreu Codina havien fet incursions en els primers llocs.
Però sí que va ser Tarrés qui va acostumar Catalunya a les victòries: “Va donar lloc a una inèrcia de domini que s'ha allargat fins avui, tot i els condicionants econòmics i les restriccions d'accés al medi natural.” Aquest domini té dues cares. La bona: “És el reflex que aquí s'ha treballat bé, tant les federacions com les marques.” La contrapartida: “Per nosaltres pot haver estat bo, però per a l'esport és molt negatiu que, amb el parèntesi de Lampkin, el campió hagi estat d'allà mateix. I no només el campió; el segon, el tercer i el quart també són d'aquí. Quan jo vaig començar hi havia més varietat, però en els últims anys el trial s'ha concentrat en els països del sud d'Europa i Anglaterra. No és gaire normal.”
Signes dels temps
A conseqüència de tot plegat, Tarrés admet que el trial no viu “el moment esplèndid dels anys vuitanta”. I apunta alguns arguments: “També és cert que ara hi ha més especialitats. Abans tot era velocitat, trial, motocròs i enduro. Ara hi ha supercròs, freestyle i tot un món indoor molt espectacular que fa que el jovent s'hi decanti. A més, el trial requereix un aprenentatge tècnic molt important i hi ha altres modalitats que són més de donar gas. I al jovent, quan una cosa li surt amb facilitat li agrada. També hi ajudava el fet que abans amb la moto de trial podies fer moltes coses, des d'anar al bar fins a sortir a buscar bolets. Avui són tan especialitzades que només valen per al trial i si la vols fer servir ja necessites el cotxe i un remolc.”
Tarrés, passat, present i futur
Pol Tarrés (Rellinars, 29-9-1993) no és el fill de Jordi Tarrés, sinó del seu germà Francesc. Pol, subcampió del món júnior l'any 2011 amb Gas Gas, ha acabat quart en el campionat d'aquest any, amb una victòria. El seu oncle i tutor esportiu en parla: “Ho està fent bé, però no és fàcil. El fet que aquesta temporada s'hagi lesionat i hagi canviat de moto l'ha condicionat, però té futur.” Aquesta moto és justament la JTG, fabricada a Alcanyís per l'empresa catalana Jotagas i en el desenvolupament de la qual ha tingut molt a veure Jordi Tarrés.