L'empresa més difícil
Motociclisme. El revitalitzat Jorge Lorenzo haurà de portar l'M1 per rutes desconegudes si vol revalidar el títol: des del 2010 només hi ha dos triomfs de Yamaha en les cinc curses finals
Sense rastre aparent de la doble fractura de clavícula que es va fer en només quinze dies fa dos mesos i mig, amb una moto evolucionada i després d'enllaçar dues victòries contundents de la més diversa manera. Així arriba al final del campionat el doble i vigent campió del món Jorge Lorenzo, en una de la millor de les maneres possibles.
Amb optimisme
La millor, si no fos pels 34 punts de dèficit respecte a Marc Márquez i perquè en els cinc circuits que queden, a la Yamaha li ha costat sempre molt. Després dels entrenaments de divendres a Misano, el mallorquí demanava vèncer a San Marino i l'últim diumenge de mes a Alcanyís per parlar d'aspiracions al títol. Diumenge hi aprofundia. “Podem guanyar a Aragó. Vam fer-hi un bon test abans d'Assen, vaig fer la volta ràpida i tenia un bon ritme”, reflexionava. “És una pista on em costa moltíssim ser competitiu, però espero que amb el nou canvi [seamless] sigui encara més ràpid.”
La modificació tècnica introduïda aquest cap de setmana passat, amb el canvi de marxes ultraveloç, sembla que ha ajudat a millorar notablement l'M1 –“sobretot, en alguns revolts hem guanyat perquè has de canviar inclinat”–. Però Alcanyís, com bé recordava, no és el seu circuit, precisament: quart el 2010 a 9,6 segons de Stoner, tercer el 2011 a 14,2 segons també de l'australià i segon l'any passat a 6,4 segons de Pedrosa. A ell li costa ser competitiu, assegura, però també a les Yamaha: en els tres grans premis que s'hi han disputat –Alcanyís és al mundial des del 2010–, el seu segon lloc l'any passat i el tercer de Dovizioso en la mateixa edició són els únics podis de la fàbrica d'Iwata. Les dades del traçat aragonès valen, si fa no fa, per tots els circuits que queden d'aquí al final del campionat.
Agafant de referència aquest 2010, any també del primer títol mundial de Lorenzo, només Valentino Rossi a Sepang (2010) i el mateix Lorenzo a Xest (2010) han estat capaços de guanyar. És a dir, dues victòries de 14possibles –i, fent una ullada al caixó, tot just 17 podis de 42 possibles–. Unes estadístiques que el pilot de Palma haurà de regirar completament per disputar-li el títol als pilots d'Honda, Dani Pedrosa i, especialment, Marc Márquez.
A Pol Espargaró li surten els comptes
“Podem remuntar independentment dels resultats que faci l'Scott [Redding].” La sentència de Pol Espargaró després de vèncer a Misano acota perfectament el nou estat de la qüestió en la categoria de Moto 2, per bé que no en delimita la dificultat exacta: Pol serà campió si venç les cinc curses que falten faci el que faci Redding. Amb 23 punts de dèficit respecte al britànic –202 per 179–, la pugna entre els dos pilots que l'any vinent seran a Moto GP promet. Dels circuits que queden, el petit dels Espargaró ha vençut a Alcanyís (2012 i 2010); ha fet segon (2010) i tercer (2009 i 2011) a Sepang; ha guanyat (2012) i ha fet segon (2010) a Phillip Island; ha fet segon a Motegi (2012) i ha fet segon (2010) i tercer (2009) a Xest. Per contra, Redding només té un tercer a Alcanyís (2012) i un segon a Austràlia (2010).
Retallar 34 punts
Veient la competitivitat en la graella, si Lorenzo i Pedrosa volen atrapar Márquez caldrà un zero del de Cervera. Així i tot, si succeís, la dificultat de parar-li els peus continuaria sent elevadíssima. Per exemple, l'any passat en els cinc traçats que queden, Márquez va fer un zero, dos primers, un segon i un tercer. És a dir, 86 punts, fet que obligaria els rivals a fer 121 punts dels 125 que hi ha en joc.