La triple traca d'‘el Tro'
Marc Márquez entra en la llegenda del motociclisme amb una cursa calculadora i segura al GP del País Valencià
La seva gesta rubrica el triplet català, amb Maverick Viñales i Pol Espargaró
El 10 de novembre del 2013 ja és una data escrita amb lletres d'or en la història del motociclisme català. És el dia del triplet de campions, de Marc Márquez, Pol Espargaró i Maverick Viñales. És el dia que aquest fenomen nascut a Cervera el 12 de febrer del 1993 va guanyar el seu tercer títol –el primer a Moto GP– amb un tercer lloc a Xest. És el més jove de la història de la categoria reina. El primer que ho fa en l'any del debut des que Kenny Roberts ho va fer el 1978. A Roberts li deien el marcià perquè va revolucionar el motociclisme contactant amb l'asfalt amb inclinacions extremes. Alguna cosa semblant ha aconseguit Marc Márquez, el nostre marcià, un marcià català.
Lorenzo i els límits
A Jorge Lorenzo, tot el que no fos un error de Márquez no li servia de res. Per això el va buscar sortint millor que el català, situant-se al davant i jugant amb Dani Pedrosa. Lorenzo va alentir la cursa, va incitar Pedrosa a superar-lo un munt de vegades i sempre li va tornar la maniobra metres més tard. Així, fent la goma, el grup era de cinc –l'única opció de Lorenzo era que Márquez fos cinquè– i no de tres, amb Álvaro Bautista i Valentino Rossi. Però en dos d'aquests avançaments Lorenzo va contactar amb Pedrosa. Van ser uns contactes com els que li van valer un punt del carnet a Márquez, i que aquí no van tenir cap transcendència. Té la seva conya, perquè Lorenzo i Pedrosa havien estat els més crítics amb el pilotatge de Márquez. Sí, hi havia el títol en joc, però els fets són equivalents. Pedrosa va ser novament el perjudicat perquè en el segon contacte va haver de frenar i va caure al cinquè lloc, mentre Márquez se situava líder a davant de Lorenzo, que al final es va disculpar amb Dani.
Va obrir gas amb ganes, el cerverí. Una volta, la 9, cabdal, perquè l'estrebada de Marc va estirar el grup de cinc, que ja no es va tornar a ajuntar. Llest, no va entrar en el cos a cos amb Lorenzo. Ho va fer amb ritme per no distreure's però amb marge. Era la volta 10 (de 30) quan el mallorquí va recuperar el primer lloc i, dècima a dècima, se'n va anar. Rossi, el teòric suport de Lorenzo, feia figa i Bautista, aliè a tot, també.
Campió des del podi
A mitja cursa, van demanar a Lorenzo que alentís per reagrupar la cursa. Ni en va fer cas ni hauria servit de res. Márquez s'havia programat de manera impecable. No li va importar que Pedrosa l'atrapés. Inaudit. Quan faltaven cinc voltes per al final, li va cedir amablement el pas. Es va apartar. Els títols s'han de celebrar en el podi però un cop allà, el graó és el menys important. I Pedrosa va acabar segon perquè quedava massa poc per anar a buscar Lorenzo. Dani es mereixia la victòria, per tot el que ha passat i per l'infortuni viscut. Va ser per a Lorenzo, que ha defensat al límit de les seves forces el títol, amb una consistència impactant. Però la nova referència és Márquez i té 20 anys. El 13 de novembre del 2012, demà passat farà un any, va pujar per primer cop a una Moto GP. És ben bé que per ell el temps és una magnitud relativa.
Un any per emmarcar
Tres títols de tres possibles, 29 victòries de 52 (56%), 83 podis de 156 (53%) i 29 posicions preferents de 52. Vuit pilots diferents capaços de guanyar i els mateixos que han pujat al podi. Sis pilots en les tres places finals de podi. El nou límit del motociclisme català és tan alt, tan excels, que costarà igualar-lo. La referència que es va establir el 2012 (25 victòries, 49 podis i un títol), que ja semblava d'un altre món, ha quedat trinxada per la realitat. El gran damnificat és Àlex Rins que, amb sis victòries (tres més que Viñales) s'ha quedat sense títol. Però només té 17 anys, ha disputat tan sols dos anys en el mundial i la temporada vinent serà la referència de la categoria. Costa més de mantenir-se que arribar, diuen, però l'any vinent tots els pilots catalans que han pujat al podi –als quals s'ha d'afegir Aleix Espargaró– tindran motos per tornar-ho a fer.