Sens dubte. El recorregut passa per Bolívia, cosa que implicarà córrer a 3.500 metres d'alçada. Això suposarà un handicap per a tots, i sobretot és una novetat que genera incertesa. De fet, no sóc capaç d'indicar quins poden ser els favorits. Les travesses sempre apuntaran Marc Coma i Cyril Desprès, però jo no ho tinc gens dar. Pot ser un Dakar sorprenent, on apareguin candidats que ni imaginem.

Ja m'agradaria, però hem de ser realistes. Ha estat un any molt dur, molt complicat per trobar patrocinadors tot i el cinquè lloc i els quatre podis d'etapa de l'any passat. Crec que podia haver lluitat pel podi si no hagués estat per una caiguda, ja que vaig acabar a trenta minuts del primer. Estic molt content perquè Sherco ha apostat per mi, i també he d'agrair a Nike i Lorenzo Quinn, el meu patrocinador principal, la confiança que han dipositat en el projecte. Fa molt poc temps no tenia clar que pogués participar-hi. Sherco és una marca petita, res a veure amb les poderoses Honda o KTM, però la moto va molt bé, tot i que anem una mica justos de motor. Crec que puc fer un bon Dakar i lluitar per estar entre els deu primers. Seria un bon resultat.

Em pertocava el 5 per la meva classificació del 2013, però els equips més forts s'acaben quedant els números més baixos, un fet rellevant en la primera etapa. Jo sortiré en la 23a posició, de manera que la pols em perjudicarà, ja que, a partir del 20è lloc, els pilots surten cada trenta segons en lloc de cada dos minuts. En tot cas, en la primera etapa, no es guanya el Dakar. Encara més, mai en la història qui ha vençut en la primera etapa ha acabat guanyant la cursa.

En les etapes en alçada a Bolívia i en les etapes marató, més llargues i sense assistència. I, sobretot, en el fet de no perdre't. Sempre serà millor parar i assegurar-se una referència que avançar sense rumb. En el Dakar no hi ha GPS. Un altre factor fonamental és la mecànica. És absolutament incontrolable. Amb un motor pots fer 50 km o 40.000. No se sap mai. Per sort, hem tingut poques avaries, ja que sóc un pilot que mira de cuidar la mecànica i de no fer patir la moto, amb una conducció fluida.

Principalment, en l'entorn. A l'Àfrica, on m'he estat entrenant, estàs més sol que la una. Poden passar hores sense que vegis ningú. En canvi, a Sud-amèrica, la gent t'ajuda. Porta benzina, eines, menjar... Com que són ajudes de forma espontània, i no una assistència preparada, es permet. També ha canviat molt la velocitat. A Sud-amèrica, es corre molt més. Els equips estan cada cop més preparats i els motors evolucionen a ritme de vertigen.

El debut, l'any 2009, va ser com per no tornar-hi. En la primera especial, la moto es va avariar. Afortunadament dos nois argentins, avui amics meus, van ajudar-me. Vam trigar onze hores a tornar a engegar la moto! Dies després, em vaig perdre. Vaig seguir roderes, però no vaig ajustar el comptaquilòmetres i el llibre de ruta no em quadrava. Me'n vaig sortir com vaig poder, però estava ben perdut. La resta d'anys han estat menys accidentats. El 2010 vaig acabar desè; el 2011 i el 2013, cinquè, i el 2012 vaig trencar el motor quan anava setè.

És el millor que m'ha passat. El 2010 em va ajudar molt. Sort d'ell per córrer el Dakar d'aquell any. És el meu mànager, i sobretot el meu amic. Lluita a mort per mi i li estic enormement agraït. A veure si aquest any tenim una mica més de quota mediàtica perquè l'any passat, tot i ser cinquè i el millor pilot estatal, no vam tenir el protagonisme que mereixíem.