Hi ha Nani per a estona
Dakar. Després d'afegir el triomf en cotxes a l'assolit fa deu anys en motos, el flamant bicampió del raid més dur del món assegura que encara pensa seguir en actiu força temps
Fa deu anys, amb 32 anys acabats de fer, va ser el primer català que va vèncer el Dakar en motos; dissabte passat, amb 42, va arrodonir la gesta amb una segona victòria, ara en cotxes, al volant del Mini All4 Racing i amb Michel Périn de copilot. “Sabia que ho podia fer, però també que no seria fàcil”, va assenyalar ahir en una roda de premsa a Barcelona, tot reflexionant sobre la fita de ser tot just el tercer pilot –després dels llegendaris africans Hubert Auriol i Stéphane Peterhansel– capaç de guanyar el raid més dur del món sobre dues i quatre rodes. “Encara no m'ho acabo de creure”, va reconèixer.
Oli en un llum, el triomf que l'ha consagrat com un dels grans intèrprets del desert l'ha assolit: “En un Dakar autèntic, no com els que fèiem a l'Àfrica, però sens dubte el més dur dels [sis] que s'han fet a l'Amèrica del Sud.” Una actuació, la seva, que va qualificar de “superbona”, perquè el pilot de Folgueroles va ser el líder de la prova durant nou de les tretze etapes –en va guanyar dues– i va haver de carregar amb el pes de la carrera, “i amb un entorn força complex de gestionar”.
Així doncs, la clau del triomf va raure en “la serenitat”. “Tenia un full de ruta de com anar fent les coses. Volia arribar sencer al bivac cada dia. Vam fer errors, ens vam deixar petits minuts pel camí, però estic molt satisfet de com ho vam gestionar tot, no només del pilotatge”, va dir.
Guerra psicològica
Les constants referències a “la gestió” i “l'entorn” deixen entreveure l'embolic de les ordres d'equip, que en la recta final de la cursa va acaparar l'atenció dels mitjans i va atiar la tensió entre Roma i el seu company, amic i rival Peterhansel. El català va aclarir que abans de la sortida “no se n'havia parlat, la cursa estava oberta”, i que l'ordre del cap de l'equip, Sven Quandt, tres jornades abans del final, va ser “abaixar el ritme” per assegurar el triplet dels Minis. La polèmica va venir perquè el francès va fer entendre que “els de dalt” li havien tallat les ales. Però la convivència entre Roma i Peterhansel –compartien una caravana– no se'n va ressentir: “El millor és que l'Stéphane i jo parlem i ens diem les coses. Jo li vaig dir que s'havia equivocat i ja està. Tot plegat era un arma més que volia utilitzar contra mi”, va assegurar el nou rei del Dakar en cotxes.
Feina ben feta
Roma prefereix quedar-se amb la satisfacció personal del triomf. Un èxit que va voler compartir amb Michel Périn –“el que va fer va ser extraordinari”– i amb el Mini –“érem onze Minis i vam acabar tots; el cotxe em sorprèn cada dia més, però no hi cap secret, només molta feina”.
Ara ja toca pensar en el 2015. Peterhansel canviarà d'aires i Roma serà la primera espasa de Mini, amb un contracte a llarg termini. “No el vam firmar abans del Dakar, però ho farem en els propers dies. Tinc el suport de Mini i és el lloc on vull estar”, va revelar. I hi estarà durant força temps encara, perquè això “no és qüestió d'edat, sinó de sensacions”. En el moment més dolç de la seva carrera, Roma va fer l'ullet al futur: “Sóc molt jove; tinc encara molts anys! D'aquí a deu anys encara m'hi veig, corrent el Dakar.”