Sense pausa

No li havien anat rodons els entrenaments, a Valentino. Moltes proves i totes encaminades a veure amb quin pneumàtic la M1 es comportava més regularment. A contracorrent, Rossi va optar per calçar el dur al davant a diferència de la resta. Ja ho saben: si no estàs a l'altura dels rivals fes alguna cosa diferent. I va arrencar la carrera amb el 46 veient-los passar. Tots ben lluny: Dovizioso, Lorenzo i Andrea Iannone endavant i Márquez, després d'un petit toc amb Bradley Smith, enrere.

Des del desè lloc, seguint la roda de Dani Pedrosa –incapaç el de Castellar de rodar en l'1:55 alt que va definir el podi–, Rossi va anar avançant pilots fins a situar-se quart en la cinquena volta. En aquells instants, Márquez, ja amb 1:55 alts, donava compte de la part final del pilot, mentre que Lorenzo provava sense èxit de deixar enrere les Ducati. Ho feia, el mallorquí, amb 2,7 segons de marge respecte d'un Valentino que marcava la que seria volta ràpida en cursa (1:55.267). Amb pneumàtic dur al davant, conscient que el risc era l'única drecera per encalçar el trio capdavanter. Coneixedor d'això i amb la convicció que un cop amb ells podria mirar-los als ulls sense vacil·lacions ni escrúpols.

I no fou fins a la desena volta que va situar-se a la seva altura, ajudat també pels estira-i-arronses entre Lorenzo i Dovi. Encara amb mitja cursa per descobrir, que les Ducati arribarien fins al final a ple rendiment ja no ho dubtava ningú. Especialment Dovizioso, més constant i disposat que Iannone. No tant, això sí, com Rossi, que testava les inèrcies de la M1 en la frenada davant la velocitat punta de les Ducati. Que es deixava veure i agafava confiança perquè el seu ritme no era pitjor que cap altre –tampoc que el de Márquez, que havia superat Pedrosa però que, a quatre segons del quartet, assumia que el cinquè lloc seria un mur.

I amb calma però diligent, Rossi va atacar el triomf amb convicció. A quatre voltes, quan Lorenzo i Iannone feien figa –el mallorquí amb problemes de visió al casa– i isolaven Dovizioso. Frenant com sempre, domesticant una Yamaha més nerviosa del que voldria i ensenyant a Dovi les maneres que l'han fet immortal: apoderant-se dels interiors i fregant la seva volta ràpida amb un 1:55.3 final.