El moment de la veritat

Tot es resoldrà a Paços de Ferreira (5 i 6 de setembre) i a Teo (la Corunya), una setmana més tard. “Qui aguanti més la pressió guanyarà el títol”, explica Gelabert després de la sessió fotogràfica en una àrea instal·lada a la finca familiar. “Des de França sóc més regular i, si em mantinc com en les últimes curses, puc ser a davant”, adverteix. “La pressió és per a tothom igual i és cert que jo no m'he trobat en una situació com aquesta, però, per exemple, Carles de Caudemberg, que ho tenia molt bé per assegurar gairebé el títol als Estats Units, allà va fallar. I em fa pensar que potser mentalment no és prou fort.”

Tot l'equip de Gelabert el formen ell, el seu motxiller Josep Campàs, i el seu pare, que l'acompanya per Europa però no als EUA ni al Japó. De la logística i el transport del material se n'ocupa la federació espanyola i Sherco li ha posat a disposició motos en les proves transoceàniques

“Jo només he fet un mal resultat”, remarca el pilot gironí, que creu que tots els errors “vénen del cap”. La copa del món, com el mundial absolut, es disputa amb el reglament non stop, que obliga que la moto estigui avançant constantment. “Això fa que les zones siguin assequibles a molts pilots i les puntuacions molt baixes, de manera que si fas un error és molt difícil de recuperar”.

Gelabert explica que podria tenir alguna victòria més: “Dues o tres. Una punxada, alguna penalització per temps i alguna al meu motxiller me les van fer perdre.” Tot i que el desenllaç s'acosta, intenta no pensar-hi –això sí, s'entrena quatre hores diàries a dalt de la moto– i s'escolta qui s'ha d'escoltar: “He après molt del meu company Albert Cabestany. El seu motxiller, Lluís Gallach [expilot del mundial als anys vuitanta] m'aconsella molt i els meus pares m'han ajudat a aconseguir una solidesa mental que no tenia.”

Esportivament, procura emmirallar-se en el millor de les estrelles: “Diuen que a la meva edat, el pilotatge de Toni Bou s'assemblava al meu, però això no vol dir res. Em fixo en el sacrifici i la rauxa de Raga, la tècnica de Cabestany i de Toni Bou, en tot, per alguna cosa és el número u.” La seva ambició és ser professional, però aquí sí que toca de peus a terra: “Ara mateix només penso en el trial perquè és el que més m'agrada, però, viure'n bé, només en viuen tres o quatre pilots. Però l'any que ve faré la selectivitat i em donaré dos o tres anys per veure si puc ser professional d'això. I si no, em posaré a estudiar.”

Becat al CAR

És el gran de quatre germans –el segon, Aniol, també s'ha iniciat en el trial però a casa seva no hi ha tradició familiar en les motos–: “”Jugava a futbol però tenia un amic que feia bicitrial. Veia vídeos de motos i vaig començar en motocròs però em vaig fer mal i no em va agradar. Fins que el meu pare em va comprar la moto.” Va començar a competir l'any 2006 i va arribar al mundial l'any passat, amb l'edat mínima (16). El 15 de setembre l'esperen al CAR de Sant Cugat, on, becat per la federació catalana de motociclisme, podrà compatibilitzar millor els estudis i la preparació –“tot i que als Maristes m'ho han facilitat molt”–. És una molt bona notícia perquè, a més de poder fer una preparació física específica –“per nosaltres l'agilitat és més important que la potència”– i seguir unes pautes de preparació i d'alimentació ajustades a les necessitats del seu esport, Miquel Gelabert, a diferència d'altres pilots que han abandonat els estudis en acabar l'ensenyament obligatori, és conscient que el trial és un món tan petit que només els escollits en poden fer una manera de viure. I, tot i la seva determinació, vol tenir un pla B per si, finalment, ell no és un d'aquests escollits.