Pilot de cap a peus

El moment de la veri­tat

Tot es resoldrà a Paços de Fer­reira (5 i 6 de setem­bre) i a Teo (la Coru­nya), una set­mana més tard. “Qui aguanti més la pressió gua­nyarà el títol”, explica Gela­bert després de la sessió fotogràfica en una àrea ins­tal·lada a la finca fami­liar. “Des de França sóc més regu­lar i, si em man­tinc com en les últi­mes cur­ses, puc ser a davant”, adver­teix. “La pressió és per a tot­hom igual i és cert que jo no m'he tro­bat en una situ­ació com aquesta, però, per exem­ple, Car­les de Cau­dem­berg, que ho tenia molt bé per asse­gu­rar gai­rebé el títol als Estats Units, allà va fallar. I em fa pen­sar que pot­ser men­tal­ment no és prou fort.”

Tot l'equip de Gela­bert el for­men ell, el seu mot­xi­ller Josep Campàs, i el seu pare, que l'acom­pa­nya per Europa però no als EUA ni al Japó. De la logística i el trans­port del mate­rial se n'ocupa la fede­ració espa­nyola i Sherco li ha posat a dis­po­sició motos en les pro­ves transoceàniques

“Jo només he fet un mal resul­tat”, remarca el pilot gironí, que creu que tots els errors “vénen del cap”. La copa del món, com el mun­dial abso­lut, es dis­puta amb el regla­ment non stop, que obliga que la moto esti­gui avançant cons­tant­ment. “Això fa que les zones siguin asse­qui­bles a molts pilots i les pun­tu­a­ci­ons molt bai­xes, de manera que si fas un error és molt difícil de recu­pe­rar”.

Gela­bert explica que podria tenir alguna victòria més: “Dues o tres. Una pun­xada, alguna pena­lit­zació per temps i alguna al meu mot­xi­ller me les van fer per­dre.” Tot i que el desen­llaç s'acosta, intenta no pen­sar-hi –això sí, s'entrena qua­tre hores diàries a dalt de la moto– i s'escolta qui s'ha d'escol­tar: “He après molt del meu com­pany Albert Cabes­tany. El seu mot­xi­ller, Lluís Gallach [expi­lot del mun­dial als anys vui­tanta] m'acon­se­lla molt i els meus pares m'han aju­dat a acon­se­guir una soli­desa men­tal que no tenia.”

Espor­ti­va­ment, pro­cura emmi­ra­llar-se en el millor de les estre­lles: “Diuen que a la meva edat, el pilo­tatge de Toni Bou s'assem­blava al meu, però això no vol dir res. Em fixo en el sacri­fici i la rauxa de Raga, la tècnica de Cabes­tany i de Toni Bou, en tot, per alguna cosa és el número u.” La seva ambició és ser pro­fes­si­o­nal, però aquí sí que toca de peus a terra: “Ara mateix només penso en el trial perquè és el que més m'agrada, però, viure'n bé, només en viuen tres o qua­tre pilots. Però l'any que ve faré la selec­ti­vi­tat i em donaré dos o tres anys per veure si puc ser pro­fes­si­o­nal d'això. I si no, em posaré a estu­diar.”

Becat al CAR

És el gran de qua­tre ger­mans –el segon, Aniol, també s'ha ini­ciat en el trial però a casa seva no hi ha tra­dició fami­liar en les motos–: “”Jugava a fut­bol però tenia un amic que feia bici­trial. Veia vídeos de motos i vaig començar en motocròs però em vaig fer mal i no em va agra­dar. Fins que el meu pare em va com­prar la moto.” Va començar a com­pe­tir l'any 2006 i va arri­bar al mun­dial l'any pas­sat, amb l'edat mínima (16). El 15 de setem­bre l'espe­ren al CAR de Sant Cugat, on, becat per la fede­ració cata­lana de moto­ci­clisme, podrà com­pa­ti­bi­lit­zar millor els estu­dis i la pre­pa­ració –“tot i que als Maris­tes m'ho han faci­li­tat molt”–. És una molt bona notícia perquè, a més de poder fer una pre­pa­ració física específica –“per nosal­tres l'agi­li­tat és més impor­tant que la potència”– i seguir unes pau­tes de pre­pa­ració i d'ali­men­tació ajus­ta­des a les neces­si­tats del seu esport, Miquel Gela­bert, a diferència d'altres pilots que han aban­do­nat els estu­dis en aca­bar l'ense­nya­ment obli­ga­tori, és cons­ci­ent que el trial és un món tan petit que només els esco­llits en poden fer una manera de viure. I, tot i la seva deter­mi­nació, vol tenir un pla B per si, final­ment, ell no és un d'aquests esco­llits.