És gent que no sap ben bé què és fer el Dakar, què és aca­bar novena i què és repe­tir-ho. Sé que he de tenir paciència. El meu pit­jor rival aquest any és el novè lloc de l'any pas­sat. Tot això m'afecta els dies pre­vis, però tinc la sort que quan estic en cursa sé des­con­nec­tar bé. No he de pen­sar en res de tot això, sinó a córrer, a fer la cursa.

Sí, és clar. Havia fet set­zena [el 2014] i una mica en broma el Josep Maria [Llo­reda, de KH-7] va dir: “Vinga, ara els deu pri­mers”, i, pam!, novena. “Doncs ara, top cinc.” I no, hem de ser rea­lis­tes. Jo he millo­rat, m'he entre­nat bé, tinc més experiència. Sé que sóc millor, però això no vol dir que millori el resul­tat, perquè en una car­rera com el Dakar ho pots fer millor i fer el vint. D'una banda, el novè és una pressió, però de l'altra aquests dos últims anys m'he fet res­pec­tar i no neces­sito un resul­tat tant com altres pilots. En aquest sen­tit m'he tret un pes de sobre; el que volia fer ho he fet. Ara, és clar, en vull més.

Ara ja no tenien altre remei que donar-me'l. Ara bé, tinc el número dotze i no el nou; és a dir, han colat altres pilots a davant.

No, sí, sí. Estic con­tenta. Però cada any el dor­sal era impor­tant pel fet de sor­tir al davant, i aquest any hi han posat una etapa pròleg [avui, que deter­mi­narà l'ordre de sor­tida de demà]. M'han fet la guitza, perquè si fos llarga ani­ria bé, però en un pròleg tan curt, d'onze quilòmetres, tot­hom anirà a sac i l'endemà em tocarà sor­tir una mica més enrere. Això em pot fer per­dre molt temps i empas­sar-me pols molts dies. És una de les pre­o­cu­pa­ci­ons que tinc.

Quan es tracta de donar gas i no pen­sar gaire, és on vaig pit­jor. També és on hi ha més risc, i aquest any pinta una car­rera en la qual hi pot haver cai­gu­des, com es va veure al Mar­roc. El fet que no hi hagi un pilot que mani, tipus Coma o Des­pres, fa que tots vul­guin aga­far el seu lloc i sur­tin com bojos. Caldrà no pre­ci­pi­tar-se i no córrer massa la pri­mera set­mana, però sense per­dre gaire temps.

Al final, al Dakar, tots els dies són clau. No hi vull pen­sar perquè no se sap mai. Sí que sem­bla que la segona set­mana serà més com­pleta, més tècnica, més de nave­gar, més de pen­sar, més de con­ser­var... Una mica més a la meva mida, però també puc arri­bar-hi i sal­tar-me un way point [punt de pas obli­ga­tori]. Crec que serà un Dakar més dur del que ens pen­sem mirant només el mapa.

Això no m'agrada gens. Crec que serà perillós. És impor­tant fer coses noves –per exem­ple, fer una etapa marató i no poder tocar la moto–, però això és un risc inne­ces­sari.

Sí. Tinc una molt bona moto i un gran equip al dar­rere, amb molta experiència, i es nota. Estic con­tenta del pas que vaig fer.

Som un equip gran, però ben avin­gut. No hi ha números u. A KTM estan acos­tu­mats a tenir pilots forts que són com­petència, i crec que ho por­ta­ran bé.

No n'hem par­lat, encara. A veure com torno del Dakar. Ara tinc una lesió al peu, que no crec que em per­ju­di­qui gens en el Dakar però que s'ha de curar bé. Si tot va bé, faré el mun­dial d'enduro i algun ral·li més. També m'agra­da­ria fer l'enduro d'Erz­berg, la car­rera més impor­tant d'enduro extrem. Dels mil pilots que hi cor­ren, de vega­des només aca­ben cinc o deu. Tot­hom en parla i vull veure el que és.

Sense el trial no hau­ria arri­bat a tenir aquest nivell de moto. A banda de la dis­ci­plina i l'entre­na­ment psi­cològic, la tècnica i la segu­re­tat que et dóna el trial no te la dóna cap altra espe­ci­a­li­tat. Va ser un apre­nen­tatge tan bo que ara està sor­tint. Fa dos anys que no faig trial, i ho trobo a fal­tar. Quan torni del Dakar, vull mirar de tenir una moto de trial per entre­nar-me.