A Le Mans, a 200 km de París, Michelin se la juga. En un circuit apamat com pocs per al fabricant i després dels test fets a Jerez amb les últimes evolucions, s'haurien d'apagar la majoria de les veus queixoses amb els compostos que surten de la fàbrica de Clarmont d'Alvèrnia, amb la seva degradació o amb la falta d'adherència.

Per buscar que la goma arribi a la temperatura de treball, que tingui un comportament estable i una degradació previsible –en resum, perquè passi com més desapercebuda possible– els tècnics francesos han portat uns pneumàtics completament nous. A més, asimètrics, perquè els nou revolts a la dreta (i només cinc a l'esquerra) exigeixen que la banda dreta sigui més reforçada. Entre els pilots –perquè entre companys d'equip hi ha experiències divergents– les expectatives van entre l'esperança i l'escepticisme. Tres eleccions a davant (tou, mitjà i dur) i dues al darrere (mitjà i tou), perquè l'asfalt és poc abrasiu.

En aquest context, que Yamaha hagi guanyat cinc de les últimes vuit curses a Le Mans –incloent-hi el doblet del 2015– s'ha de relativitzar. Justament per aquesta raó la consigna dels tres primers –Márquez, Lorenzo i Rossi– és protegir-se dels zeros. Per Dani Pedrosa, quart, la missió és escalfar la goma i sentir-se bé amb la moto, i la de Pol Espargaró (cinquè), retrobar la sintonia amb el cap de l'equip Tech 3, Hervé Poncharal, que l'ha criticat per haver reclamat millor material a Yamaha.