Honda, com els crancs

Però Honda té una fei­nada impres­si­o­nant per donar-li al català una moto més digna. Només el talent i el cap –l'any pas­sat, amb les cir­cumstàncies d'ara, a Jerez i Le Mans hau­ria aca­bat amb zeros– li per­me­ten ser segon en el cam­pi­o­nat. Ahir no tenia ni la segona ni la ter­cera moto més com­pe­ti­tiva en pista. Ducati i Suzuki van ser supe­ri­ors. La falta de tracció i de velo­ci­tat punta és mani­festa i només el mun­tatge del com­post mitjà a davant per part de Márquez (els altres favo­rits ana­ven am el dur) li va per­me­tre com­pen­sar els dèficits en les fre­na­des. No hi va haver opor­tu­ni­tat de com­pro­var si hau­ria aguan­tat tota la cursa. Però l'avançament sense opo­sició pos­si­ble de Rossi al català (volta 12) és simp­tomàtic d'on són els uns i els altres. La seva cai­guda, en sin­cro­nia per­fecta d'espai (revolt 7), temps i causa (rellis­cada de davant) amb la de Dovi­zi­oso, defi­nitòria.

Per un dia, al podi tot­hom reia. Lorenzo, per des­comp­tat, i per raons òbvies. Gua­nyar per més d'11 segons és un avís. Però també el segon lloc de Valen­tino Rossi, que en el warm up va fer el pas enda­vant que no havia tro­bat dis­sabte, pot estar més que satis­fet. I Mave­rick Viñales també, pel seu pri­mer podi en la cate­go­ria reina. Cer­ta­ment, una com­bi­nació de cai­gu­des i avançaments el van fer pos­si­ble –la de Ian­none, ence­gat en veure's a sis dècimes de Lorenzo, molt típica d'ell–, però es va saber man­te­nir dret i prou a prop de Rossi.

Viñales ja té el podi

Viñales va patir per l'inici (desè) i pel seu com­pany Aleix Espar­garó, amb qui es va moles­tar, però a par­tir de la ter­cera volta va enca­de­nar-ne tretze entre 1:34.1 i 1:33.8, un ritme demo­li­dor que només Lorenzo (sem­pre en 1:33 alt) i Rossi (1:33 alt fins a mitja cursa, 1:34 baix en la segona mei­tat) millo­ra­ven i que Pedrosa podia igua­lar, però sense tanta con­sistència. Al final, la segona Honda es va ren­dir i Viñales va sumar el pri­mer podi d'un pilot gironí en la màxima cate­go­ria.

S'hi va situar amb la cai­guda de Márquez i Dovi­zi­oso, que també feia líder vir­tual Lorenzo. Márquez, però, tenia la cursa al cap i va deduir que si aixe­cava la moto i l'enge­gava no seria en va. Anàlisi cor­recta (va repren­dre la cursa 15è), i més que ho va ser quan Miller i Smith també van anar a terra.

Pol Espar­garó va aca­bar cinquè, davant del seu germà Aleix. Després d'una sor­tida fantàstica (ter­cer rere Lorenzo i Dovi­zi­oso), Márquez i Rossi el van avançar i un ensurt en què va estar a punt de caure el va dei­xar rere les Suzuki. Única­ment va poder recu­pe­rar la posició amb el seu germà i, més tard, va rodar al ritme de Pedrosa.