La novel·la és La solitud del corredor de fons, d'Allan Sillitoe, escrita l'any 1959 i magníficament portada al cinema per Tony Richardson el 1962. El protagonista és un jove delinqüent que, portat al correccional, destaca per la seva rapidesa i agilitat com a corredor de fons. La seva persona i el seu futur no interessen. Però la seva qualitat esportiva serà motiu d'un orgull institucional que el voldrà utilitzar per a competicions esportives amb altres entitats. El final, emocionant, és la volguda derrota del protagonista que, pocs metres abans de l'arribada, atura la seva cursa i reivindica així, perdent, deixant guanyar l'adversari, la seva grandesa i la seva llibertat. Perdre, per a ell, és guanyar.

Diuen que la grandesa humana no es mesura en la victòria, aparentment sempre fàcil de digerir, sinó en la derrota. Especialment quan aquesta derrota està impregnada de significat. Saber-la trobar és un gran encert.

L'Atlético de Madrid va perdre la final de la Champions contra el Real Madrid. I teòricament la història només recorda els guanyadors. Però hi ha guanyadors de finals i hi ha guanyadors d'estil, de geni, de personalitat i de salut humana. Malgrat que al cap i a la fi siguin perdedors de finals. I l'Atlético de Madrid va ser un clar guanyador a pesar de la derrota, per la seva temporada, per la seva implicació, per la seva intensitat, pel seu joc d'equip ben travat. També per l'encert del seu entrenador dins i fora del camp, sorprenent-nos als qui no ens ho esperàvem en recordar el seu tarannà com a jugador, més aviat feréstec.

En el món de l'esport, i de l'esport altament competitiu, la victòria esdevé massa sovint una fita única, sense alternativa. Les imatges freqüents de rebuig emocional del guardó al segon qualificat són ben il·lustratives. I tanmateix, amb el temps, que tot ho redimensiona, les aigües tornen al seu cabal, i els esdeveniments, al seu relleu natural: hi ha grans perdedors que en realitat són guanyadors; hi ha guanyadors que en realitat esdevenen perdedors de vida.

Vicente del Bosque és dels primers. Guanyi o perdi, sempre serà un senyor, amable, equànime, educat. Cristiano Ronaldo és dels segons: guanyant, sovint guanyant, i amb una qualitat indiscutible com a jugador, perd amb les seves celebracions personalitzades, la seva arrogància, el seu posat desafiant i, ben recentment, amb la seva indeguda exhibició de musculatura fornida en la celebració d'un gol que era ja irrellevant en un partit del tot decidit a Lisboa.

No en tots els esports passa el mateix. Potser el futbol, que desferma passions desaforades, és diferent. Vaig assistir a la final de la copa d'Europa de waterpolo. Va guanyar l'Atlètic Barceloneta contra el VK Radnicki serbi. Me n'alegro. I ho va celebrar, tot i que el públic anava desfilant i no estava per gaires celebracions ni càntics amb la fresca vespertina de la piscina Picornell. Però em va meravellar l'actitud de l'equip serbi, en principi favorit, en perdre aquella final: la seva fermesa en recollir la medalla, la seva manera de plantar cara a la derrota, la seva salutació més que cordial al guanyador, em van semblar veritables lliçons de torneig existencial.

Però en l'esport no només es guanya o es perd en la competició. També al carrer, en la vida ordinària, en la qualitat de ciutadania que l'esportista mostra.

Hi ha guanyadors de títols i de diners però que deceben la ciutadania, com és ara mateix el cas d'un Messi que ha hagut de córrer per reparar una greu infracció a la Hisenda de l'Estat. Infracció seva o de qui sigui que l'envolti, però infracció al capdavall. És un guanyador que ha perdut respecte.

Hi ha perdedors que han sabut capgirar la seva pèrdua en victòria, en grandesa humana. M'agrada Sergio Ramos, m'he altament reconciliat amb ell, i espero que no em defraudi, que la vida és llarga i sinuosa! Ha estat capaç d'assumir amb bonhomia tantes i tantes bromes sobre la seva ignorància personal, sobre les seves pífies de copes caigudes i de penals llançats a la lluna. Ha estat capaç, madurant com cal madurar, de ser la cara visible i educada d'un vestidor, el del Real Madrid, que encaixava algunes sorprenents derrotes en la lliga fins a fer-li perdre un campionat que fins al final era al seu abast. Ho ha fet amb sinceritat, amb humilitat, assumint errades i desencerts, amb reconeixement dels mèrits del rival, amb gran respecte envers l'afició.

Potser no agrada el que escric, gosar criticar Messi i lloar Sergio Ramos. Però ho dic perquè em sembla que Sergio Ramos ha crescut en humanitat, i això sempre és motiu d'alegria. I com ell, tants altres esportistes rellevants que s'esforcen en el vessant competitiu però també en la cara humana de la seva vida. De vegades perden en la competició, d'altres guanyen. Però no sempre hem d'associar victòria esportiva amb grandesa humana, ni a l'inrevés.

Saber perdre i saber guanyar és un art que cal conrear. I en això els esportistes d'alt nivell haurien de ser referents. Amb ells ens emmirallem molts ciutadans. Saber perdre és saber que en la vida no sempre tot surt com voldríem. És un exercici que es fa només amb la pràctica de la derrota, una pràctica que ha de ser ben acompanyada i ben interpretada. Però el mateix passa amb saber guanyar. Guanyar vol dir que s'ha competit bé i que hi ha hagut encert i sort. També cal saber-ho pair, a poc a poc. I saber-ho gestionar amb alegria, però també amb senzillesa i magnanimitat, defugint l'arrogància i el menyspreu de l'adversari. I és que de vegades perdre, saber perdre, és guanyar. I guanyar, no saber guanyar, és perdre.