Opinió

Salvatges

Emmarcant la denúncia en la dialèctica de bons i dolents en què naufraga massa cops la premsa esportiva

Dos grups de salvatges es busquen, es troben, s'entreguen a la gens sofisticada litúrgia de la barra de ferro i un dels congregats acaba mort al riu amb el cap obert. I un, que no és un expert, poca cosa pot dir, a banda de condemnar la salvatjada, lamentar la conseqüència i celebrar que no rebés ningú que passés per allà, com ha passat altres vegades. Però sempre toca dir alguna cosa, o moltes, de manera que el mateix matí ja van brollar com bolets, i compte que n'hi ha de tòxics, tant els retrets com els experts. És el que tenen els totòlegs, que poden pontificar –amb o sense fonament, això no importa– sobre el que calgui, tant sobre la nova samarreta del Barça com sobre les raons de la violència o les estratègies per combatre-la.

Jo, perdonin la incompetència, segueixo sense tenir gaire a dir. Només que no subscric els discursos del tipus “es comença amb els porros i s'acaba amb el jaco i atracant farmàcies”, que fiquen al mateix sac els de les barres de ferro i qualsevol aficionat de llengua bruta, i que tampoc compro les tesis quinzeemistes que tot, tot, és un desastre en mans d'ineptes de nivell A. Segur que aquesta setmana hauran llegit o sentit algú que comença deixant clar que la culpa és dels violents per, a partir de la segona frase, deixar els violents per recrear-se a carregar contra clubs, lliga, RFEF i, què collons, la policia i qui sigui. Aquesta estratègia argumentativa suposo que té a veure amb la idea que als estaments se'ls pot pressionar i convèncer perquè redrecin el rumb, mentre que amb els salvatges no hi ha res a pelar. Però que consti que en tema d'ultres estem molt millor ara que fa quinze o vint anys perquè al futbol espanyol sí que s'han fet coses per posar-los fre, com –aliè a l'histrionisme que ha proliferat– explicava dijous Nacho Carretero en la web d'El País. I queda clar que cal fer-ne més, com semblen haver entès clubs, lliga, RFEF, policia i qui sigui, si fem cas de la mà dura anunciada aquests dies. I queda clar que no es pot aixecar el peu del pedal del fre, i si algú ho fa, com aquell Rosell dels nens macos, calbot perquè no es despisti. Però si, basant-nos en la rave i el mort de diumenge, subscrivim que clubs, lliga, RFEF, policia, etc. no han fet els deures, potser que assumim que nosaltres tampoc. Si retraiem a l'Atlético benevolència amb els seus ultres, i tot era tan evident, potser hauríem de buscar quan i quant ho vam censurar, en el passat. Si encara hi ha esvàstiques i altres meravelles en alguns camps, no cada cap de setmana ho hem denunciat, els periodistes. I quan s'ha fet, sovint ha estat per assenyalar el del davant, emmarcant la denúncia en la dialèctica de bons i dolents en què naufraga massa cops la premsa esportiva. En contra del que postula el quinzeemisme, i més enllà dels culpables directes, de responsabilitat sobre allò que passa davant dels ulls de tothom que vulgui veure-ho, tothom té la seva quota. Convé posar-la en la balança abans de començar a assenyalar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)