Fa temps que tinc clar que la pregunta que cal fer-se abans de posar-se a escriure, sigui novel·la, poesia, opinió o guions originals, no és la que massa sovint sembla que es fa massa gent: allò que si tants ho fan, per què no també jo? Crec que és al contrari, que la pregunta pertinent que un s’ha de respondre és: si tanta gent ja ho fa, per què també jo? I, si no és capaç de respondre-la, millor que no s’hi posi. És el que em vaig preguntar quan el Ferran Espada em va oferir fer-me càrrec d’aquest raconet setmanal que després passaria a quinzenal, com va traslladar-se també dels dimecres als dissabtes. I aquesta sessió d’egosurfing? Doncs que avui tanco aquesta paradeta, i com que s’acaba l’any i és temps de balanços, confio, estimat lector, que em permetrà la llicència d’aprofitar per fer-ne un, no pas d’aquest 2018, sinó dels poc més de cinc anys i mig que ha durat aquesta columna que d’entrada em vaig haver de plantejar des d’on escriuria i quin sentit volia que tingués. Sabia que, parlant de futbol, no la podia escriure des de la banqueta ni la pissarra, perquè la passió pel futbol a un no el converteix en entrenador ni en fi desllorigador de les tàctiques, estratègies i intrigues que es despleguen sobre el camp. I que, parlant del Barça, tampoc la podia escriure des dels budells del club, perquè servidor no és un d’aquells valents que cobreixen l’actualitat blaugrana des de la primera línia i tenen informació de primera mà. Em quedava, això sí, el meu ofici, l’ofici de periodista. I un periodista, si és expert en alguna cosa, és a explicar històries. A construir relats. Ergo, també a desconstruir-los. I ara que està tan de moda parlar de relats, narratives i derivats, convindrem que el món de l’esport mainstream, i, per extensió i més en concret, el del futbol d’elit i, per seguir acotant, l’univers blaugrana, són imaginaris gegantins constituïts al seu torn per una munió de relats escampats per una enorme quantitat d’emissors, alguns dels quals disposen d’altaveus gegantins. Relats sovint atapeïts de trampes i trucs d’il·lusionista. De manera que aquí, amb juganer esperit de servei públic, s’ha tractat d’explicar alguns d’aquests trucs, de desemmascarar alguns tramposos i de diferenciar el gra de la palla, o el periodisme del paridisme, alhora que aprofitar el futbol per parlar una mica d’això i d’allò, sense renunciar ni al filtre de l’humor ni a la passió pel joc. He intentat contenir-me i no fer pronòstics, però ni descarto haver-ho fet, ni tampoc haver-me repetit o haver caigut en flagrants contradiccions. Espero que sí, perquè els únics que no es contradiuen mai són els fonamentalistes. I espero també, estimat lector, haver aconseguit algun cop fer-lo somriure, o indignar-se, o canviar d’opinió, o emocionar-se, o fins i tot encabronar-se de mala manera amb l’autor, perquè si una cosa no suporto són les columnes que passen com l’aigua i s’obliden abans d’acabar de llegir-les. I perquè per a això hi som els periodistes. Per a la resta, per a l’entreteniment inofensiu, l’espectacle estèril i l’endogàmia autocomplaent, ja hi ha Piqué jugant a fer entrevistes als amiguets i altres simulacres. Bon any.