L’altra història dels Jocs Olímpics (18)
El drama de Munic
L’escamot palestí Setembre Negre va fer entrar a Munic la violència als recintes olímpics, que fins aquell moment es consideraven aliens al món real.
Entre l’assalt als apartaments dels israelians de la vila olímpica i el desafortunat intent de rescat a l’aeroport van morir disset persones
El COI però, va proclamar que els Jocs havien de continuar
Els Jocs de Munic del 1972 van significar un punt de d’inflexió per a l’olimpisme. El retorn dels Jocs Olímpics a Alemanya, en aquest cas a la República Federal Alemanya, havia de fer oblidar els Jocs de Hitler de 36 anys abans. La nova Alemanya, tot i que dividida en dos Estats, volia mostrar al món que era un país perfectament homologable a les grans democràcies occidentals i que al miracle econòmic de la reconstrucció del país després de la Segona Guerra Mundial hi podia afegir la capacitat per organitzar un gran esdeveniment esportiu com uns Jocs Olímpics. Simbòlicament, les instal·lacions olímpiques es van construir a l’Oberwiesenfeld, on hi havia l’aeròdrom militar en el qual van aterrar Neville Chamberlain i Édouard Daladier el 29 de setembre del 1938 quan van anar a negociar amb Hitler i Benito Mussolini una pau que ja era impossible en el que la història coneix com el Pacte de Munic. Tota la il·lusió, tota l’expectació, totes les ganes d’esborrar un passat infame es va acabar convertint en un mal són que va marcar per sempre més les maneres de fer en l’olimpisme. Els Jocs Olímpics van perdre a Munic bona part de la seva innocència, del seu vessant d’element de convivència entre esportistes d’arreu del món en un ambient festiu i obert a tothom. Les tanques, els policies, les armes, acompanyarien per sempre més els esportistes en tots els Jocs Olímpics del futur.
A l’interior
Els Jocs havien conviscut amb dues guerres mundials, conflictes regionals en tots els continents i l’amenaça sempre present d’una guerra nuclear a causa de l’etern enfrontament entre les dues superpotències. Els dirigents del COI havien anat reaccionant com havien volgut o com havien pogut en cada cas, respectant o no la Carta Olímpica, però sempre havien estat conflictes exteriors que, d’una o altra manera, havien acabat tenint repercussió en els Jocs. Ni l’esport ni l’olimpisme s’havien trobat mai amb allò que es van trobar la matinada del 5 de setembre del 1972: la violència, el terror, que no només apareixia durant les dues setmanes dels Jocs, sinó que entrava en els mateixos Jocs. La irrupció del membres de l’escamot palestí Setembre Negre a l’allotjament dels esportistes israelians i la tragèdia que se’n va derivar hores més tard, van acabar amb el que encara podia quedar d’ingenuïtat en l’olimpisme. Res no ha estat igual des d’aquell dia. El periodista francès Charles Bietry, que va donar l’exclusiva del tràgic desenllaç del segrest dels esportistes israelians a través de l’agència France Press, va afirmar anys més tard: “El món de l’esport vivia en un núvol i el món dels Jocs Olímpics, en el seu propi planeta. Només vivia d’alegries, de medalles, de llàgrimes i d’èxits. Hi havia la treva antiga i es pensava que estava a recer de qualsevol agressió exterior.”
De matinada
Tot va començar el dimarts 5 de setembre, a les 4.25 h, en el número 31 de la Connolly Strasse. Vuit palestins de l’organització Setembre Negre, vestits com si fossin esportistes, però portant granades i pistoles en les bosses d’esport, van saltar les tanques que envoltaven la vila olímpica, van eludir els agents de seguretat i van entrar en un dels apartaments de l’equip israelià. L’entrenador dels lluitadors, Moshe Weinberg, es va adonar que passava alguna cosa i va donar l’alarma, fet que va propiciar que nou esportistes poguessin fugir. Weinberg va ser assassinat i un aixecador de pesos, Iossef Romano, que va oposar resistència, ferit de gravetat i va morir hores més tard. Nou persones, cinc oficials i quatre esportistes van ser retinguts com a hostatges. A les 5 de la matinada van llançar un full de paper des del primer pis del bloc. És una llista de reivindicacions. La principal, l’alliberament de 234 presoners palestins que hi havia a les presons d’Israel i dos més que estaven tancats a la RFA i el seu trasllat a Egipte. El termini s’acabava al migdia, tot i que després de les converses que van mantenir la policia alemanys i els segrestadors, el termini es va allargar primer fins a les tres de la tarda i més tard, a les cinc. El canceller alemany, Willy Brandt, es va adreçar a tots els caps d’Estat i de govern dels països àrabs per demanar-los que fessin tot el possible per alliberar els hostatges. El secretari general de l’ONU, Kurt Waldheim va dir que l’acció era encara més sorprenent perquè tenia com a escenari els Jocs Olímpics “que representen una de les temptatives més antigues i més nobles de l’home per promoure l’amistat, la comprensió i la reconciliació entre els pobles del món”. La primera ministra d’Israel, Golda Meir, va demanar al COI que aturés els Jocs fins que no es resolgués la crisi i, fidel a la política d’Israel de no negociar, i com que els alemanys es van negar a que una unitat d’elit israeliana anés a Munic per mirar de resoldre la situació, va acabar donant carta blanca als alemanys per resoldre la situació com els semblés millor. A les 10.51, Septembre Negre havia reivindicat l’atemptat.
Negiglència a l’aeroport
Res del que es va fer i es va dir va servir per a res. El govern de Baviera va arribar a oferir als segrestadors una quantitat de diners, “il·limitada” si alliberaven els hostatges. També van oferir canviar els hostatges israelians per hostatges alemanys. Els palestins no van acceptar cap de les dus ofertes. Durant hores, la televisió va oferir les imatges dels fedaïns als balcons de l’edifici dels esportistes israelians amb el cap tapat amb passamuntanyes, una de les imatges que ja forma part de la història dels Jocs Olímpics. Més de 900 milions d’espectadors d’un centenar de països ho van veure en directe. Els components de Setembre Negre van acabar acceptant l’avió que les autoritats alemanyes els van oferir per anar a Egipte. Tres helicòpters van portar els fedaïns i els hostatges fins a l’aeròdrom militar de Furstemfeldburck on els esperava un avió de la Lufthansa. Allà la policia de Munic havia muntat un dispositiu per atrapar l’escamot i alliberar els hostatges, però res va passar com tenien previst. La improvisació i la negligència van acabar provocant una massacre.
Durant anys el govern alemany es va negar a donar informació sobre com van preparar l’operatiu d’aquella nit. Fins que es van fer públics els arxius del cas que van revelar que no es van fer servir tiradors d’elit i que a més no estaven preparats ni disposaven dels mitjans adients per disparar en la foscor de la nit. Els palestins es van adonar que els havien parat una trampa i va haver-hi un tiroteig que va durar vuit minuts i que va acabar en tragèdia. Un dels terroristes va llançar una granada contra un dels helicòpters on tenien cinc dels hostatges. Un altre va matar els altres quatre a trets. Els nou hostatges, cinc terroristes i un policia van morir. Els tres terroristes restants van ser detinguts.
La confirmació
Les primeres informacions que van circular però, en aquella nit muniquesa, van dir que tot havia anat bé i que els hostatges estaven sans i estalvis. Charles Bietry es va ensumar alguna cosa i es va quedar a prop de l’aeròdrom. La seva intuïció va tenir premi, ja que, mentre rondava per allà, va veure un home que, entre sanglots, anava dient que tot havia sortit malament i que els hostatges estaven morts. Era l’alcalde de Munic, Georg Kronawiter. Després d’estar 25 minuts buscant una cabina de telèfon, Bietry va aconseguir trucar a l’agència France Press i va donar la notícia. No se’l creien perquè no hi havia cap mena de confirmació, però a la una de la matinada es van decidir i van fer córrer la notícia per tot el món. Una hora més tard es va fer una roda de premsa a l’aeròdrom. El ministre de l’Interior alemany va explicar, cronològicament, el que havia passat. Al final, va arribar la confirmació de les morts. Anys més tard, Bietry va explicar el que va sentir durant aquella roda de premsa: “No hauria estat millor que m’hagués equivocat?”.
Els Jocs continuen
El COI, amo i senyor dels Jocs, es va quedar amb un sol poder: decidir si els Jocs continuaven o no. Les autoritats alemanyes no el van tenir en compte per a res en la resolució de la crisi. A les 9.39 del matí del 5 de setembre, cinc hores després de l’assalt i dues hores després que el món conegués el que estava passant, la competició va continuar tal i com estava previst amb les proves de piragüisme. A les 10.13, el president del COI, Avery Brundage declara: “Els Jocs han de continuar”. I van continuar durant algunes hores mentre la Vila Olímpica estava plena de tensió. Fins i tot l’únic participant de l’equip d’Israel en les proves de vela va prendre la sortida en les regates de la jornada. A les 15.51 de la tarda, el COI va claudicar i Avery Brundage va anunciar la suspensió dels Jocs, i que l’endemà es faria a l’estadi olímpic un funeral pels dos morts. Tot i l’anunci de la suspensió encara es van disputar partits de bàsquet, futbol i voleibol fins a mitja tarda. A dos quarts d’onze de la nit, quan semblava que la operació de rescat havia estat un èxit, el COI va anunciar que les competicions es reprendrien a dos quarts d’onze del matí de l’endemà, tot just finalitzés la cerimònia fúnebre a l’estadi. Brundage, que a Munic va cedir la presidència del COI a Michael Morris, Lord Killanin, va fer a Munic el mateix que a Berlín 36 anys abans: intentar salvar els Jocs fos com fos, obviant la realitat que l’envoltava.
Quan es va fer de dia, va ser l’hora del dol. El funeral previst per als dos morts en l’atac a la vila olímpica va ser per a més persones. L’estadi olímpic es va omplir amb 80.000 espectadors i uns 3.000 esportistes en un acte en el qual la majoria de les delegacions hi van participar, excepte les de l’URSS, la RDA i la totalitat dels països àrabs. Les banderes van onejar a mig pal, excepte les dels països àrabs. Hi va haver diversos parlaments. El darrer a prendre la paraula va ser Avery Brundage. El president del COI, que tenia 85 anys i que estava complint els seus últims dies al capdavant de l’organisme va dir: “El nostre únic poder és el d’un gran ideal. Estic segur que l’opinió pública estarà d’acord amb mi en què no podem tolerar que un grapat de terroristes destrueixi aquest nucli de cooperació internacional i de bona voluntat que constitueix el moviment olímpic. Els Jocs han de continuar.” Brundage no va fer cap referència explícita als esportistes israelians assassinats, cosa que va indignar molta gent. Els Jocs van continuar fins l’11 de setembre, encara que algunes delegacions, com ara Egipte, Síria i Kuwait van marxar, igual que els israelians.
La revenja
El 9 de setembre, l’aviació israeliana va bombardejar les bases de l’OAP a Síria i al Líban. Els Estats Units van presentar a les Nacions Unides una resolució de condemna als fets de Munic que va ser rebutjada. Els tres supervivents de l’escamot no van estar gaire temps a les presons alemanyes. El 29 d’octubre, un avió de la Lufthansa va ser segrestat i a canvi van exigir la llibertat dels tres detinguts, que van ser alliberats. Això va acabar de decidir el govern d’Israel a encarregar als seus serveis secrets, el Mossad, l’execució de l’operació “Còlera de Déu”: matar als onze homes que consideraven que van planificar i executar la operació de Munic. Durant quasi 20 anys, israelians i palestins van arreglar comptes pel que havia passat a Munic amb un degoteig constant d’assassinats. El Mossad eliminava a qui volia, quan i a on volia, i els palestins contraatacaven amb atemptats.
