L’era dels boicots: Moscou

Acords d’Hèlsinki

Una de les con­seqüències dels esmen­tats Acords d’Hèlsinki del 1975 va ser la fun­dació, el 1976, del Grup d’Hèlsinki, que recla­mava el res­pecte als drets de l’home a l’URSS. El juny del 1978 el Grup d’Hèlsinki va enviar una carta al COI en què con­si­de­rava com a con­dició obli­gatòria perquè els Jocs es pogues­sin fer a la capi­tal soviètica que s’acabés la repressió per les acci­ons no vio­len­tes que es feien a l’URSS en defensa dels drets humans, de la lli­ber­tat reli­gi­osa, del dret a resi­dir on es volgués din­tre de la Unió Soviètica i a poder sor­tir a l’estran­ger. El juliol, el sena­dor Wen­dell Ander­son va dema­nar que els Jocs del 1980 es fes­sin en un altre lloc: “Els recents esde­ve­ni­ments a l’URSS demos­tren que la dis­cri­mi­nació política seria el teló de fons dels Jocs si es fan a l’URSS. Orga­nit­zar una com­pe­tició així en aquesta situ­ació és un insult a l’espe­rit dels Jocs Olímpics”. Un mem­bre repu­blicà de la Cam­bra de Repre­sen­tants va pre­sen­tar una reso­lució per impe­dir que s’uti­lit­zes­sin fons de l’Estat per al finançament d’un equip que anés a un país en el qual es vio­la­ven els drets de l’home.

De bon començament

El boi­cot estava llançat. Només feia falta reco­llir-lo. Repressió dels dis­si­dents i manca de drets humans al marge, als Estats Units no va caure mai bé que Mos­cou fos desig­nada seu dels Jocs. Mos­cou ja havia estat can­di­data a ser la seu dels Jocs del 1976, però va per­dre davant Mon­treal i va reac­ci­o­nar denun­ci­ant una cons­pi­ració dels Estats capi­ta­lis­tes per evi­tar que els Jocs Olímpics es fes­sin en una estat soci­a­lista. El 1974 quan Mos­cou va ser tri­ada, der­ro­tant a Los Ange­les per 39 vots a 20, els diri­gents soviètics van veure com podien refer­mar a casa els èxits que dos anys abans havien acon­se­guit a Munic i que pen­sa­ven repe­tir a Mon­treal. En els Jocs fets al Que­bec, l’URSS va ser la que va gua­nyar més meda­lles, men­tre que els Estats Units van bai­xar al ter­cer lloc, superats fins i tot per la República Democràtica Ale­ma­nya. Si el 1974 ja hi van haver veus que van dir que els Jocs del 1980 serien els de la pro­pa­ganda, després de la des­feta espor­tiva nord-ame­ri­cana a Mon­treal, els temors del que pogués pas­sar, espor­ti­va­ment par­lant, a Mos­cou, es van esten­dre als Estats Units. Per aca­bar-ho d’arre­glar, el 1979 es va difon­dre pels Estats Units un text extret d’un lli­bret titu­lat “Manual per als acti­vis­tes del Par­tit” on es deia: “La decisió de donar el dret hono­ra­ble d’orga­nit­zar els Jocs Olímpics en la capi­tal del pri­mer Estat soci­a­lista és un tes­ti­moni con­vin­cent del reco­nei­xe­ment gene­ral de la importància política i de l’encert dels pro­jec­tes del nos­tre país en política estran­gera, dels esforços fets per l’URSS en favor de la pau, de la seva con­tri­bució al movi­ment olímpic inter­na­ci­o­nal i al desen­vo­lu­pa­ment dels cul­tura física i dels esports”.

Iran i Afga­nis­tan

L’admi­nis­tració Car­ter tenia un altra pre­o­cu­pació des del gener del 1979, amb l’esclat de la revo­lució islàmica a l’Iran i la presa dels hos­tat­ges en la seva ambai­xada a Tehe­ran. Amb l’Iran per­dut, l’interès dels Estats Units per l’Afga­nis­tan es va revi­far. L’Afga­nis­tan estava sota un govern comu­nista pro-soviètic des del 27 d’abril del 1978. Ara els Estats Units van deci­dir aju­dar els opo­si­tors amb l’objec­tiu de fer caure el govern o, si més no, ficar l’URSS en un veri­ta­ble embo­lic que l’obligués a inter­ve­nir en el con­flicte més direc­ta­ment del que estava fent. Final­ment, el 27 de desem­bre del 1979, les tro­pes soviètiques van entrar en l’Afga­nis­tan.

Aquesta acció tam­poc no va alte­rar subs­tan­ci­al­ment l’equi­li­bri de for­ces pre­e­xis­tent, però va pre­ci­pi­tar els esde­ve­ni­ments. El 4 de gener del 1980, Jimmy Car­ter va anun­ciar san­ci­ons a l’URSS. “Ni els Estats Units ni cap altra nació com­pro­mesa amb la pau i l’esta­bi­li­tat del món no poden con­ti­nuar a fer trac­tes com abans amb la Unió Soviètica”. Una de les mesu­res és el boi­cot dels Jocs Olímpics: “Tot i que els Estats Units pre­fe­ri­rien no reti­rar-se dels Jocs Olímpics pre­vis­tos a Mos­cou per aquest estiu, l’URSS ha de com­pren­dre que la con­tinuïtat de les acci­ons agres­si­ves posarà en perill la par­ti­ci­pació dels atle­tes i el viatge dels espec­ta­dors que, nor­mal­ment, els agra­da­ria assis­tir als Jocs Olímpics”. El 14 de gener del 1980 l’ONU va votar una reso­lució en què con­dem­nava la inter­venció armada i exi­gint una reti­rada imme­di­ata i incon­di­ci­o­nal de les for­ces soviètiques. Els Estats Units van apli­car dife­rents mesu­res con­tra els soviètics, però només hi ha una capaç de mobi­lit­zar tot­hom: el boi­cot als Jocs Olímpics. A més tenia uns ris­cos polítics limi­tats: afec­tava uns cen­te­nar d’espor­tis­tes i tenia una durada curta. Davant els pro­ble­mes exte­ri­ors i inte­ri­ors, el recurs al patri­o­tisme amb l’esport com a excusa tor­nava a ser una arma a uti­lit­zar.

Boi­cot apro­vat

Els Estats Units no podien fer tot sols el boi­cot als Jocs, neces­si­ta­ven el recol­za­ment de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal i també neces­si­ta­ven convèncer el comitè olímpic del seu país i els seus espor­tis­tes de no anar a Mos­cou. El mes de gener del 1980, un son­deig indi­cava que la idea del boi­cot ja havia arre­lat en la soci­e­tat dels Estats Units. Ara tocava convèncer el Comitè Olímpic dels Estats Units (USOC). Tot ple­gat, però, no era tant fàcil. El pre­si­dent dels Estats Units no té cap poder directe sobre l’USOC. Calia pres­si­o­nar-lo. Sense obli­dar que els Jocs d’Hivern s’havien de fer del 14 al 23 de febrer a Lake Pla­cid i tam­poc era cosa de pro­vo­car un boi­cot dels soviètics i els seus ali­ats a aquells Jocs que s’havien de fer en sòl ame­ricà. El 20 de gener, Car­ter va donar un ultimàtum a l’URSS: cap equip dels Estats Units no ani­ria als Jocs si les tro­pes soviètiques no es reti­ra­ven de l’Afga­nis­tan abans d’un mes. Quasi al mateix temps, 33 Estats islàmics es van reu­nir al Paquis­tan sota la crida que agre­dir l’Afga­nis­tan era ata­car l’Islam i 29 van aca­bar donant suport al boi­cot als Jocs. El 24 de gener la Cam­bra de Repre­sen­tants va votar a favor del boi­cot per 386 vots a favor i 12 en con­tra, i el 29 de gener ho va fer el Senat, per 88 vots a favor i 4 en con­tra. Els repre­sen­tants del poble dema­na­ven: que l’USOC faci cas a la petició del pre­si­dent de pro­po­sar el canvi de seu o l’anul·lació dels Jocs d’estiu del 1980; que el COI adopti una pro­po­sició idèntica i que si el COI rebutja la pro­posta, l’USOC i els comitès olímpics naci­o­nals d’altres països no par­ti­ci­pin en els Jocs d’estiu del 1980 i orga­nit­zin els seus pro­pis Jocs alter­na­tius. El 28 de gener la comissió exe­cu­tiva de l’USOC va accep­tar, per una­ni­mi­tat, dema­nar al COI el tras­llat a un altre lloc dels Jocs de Mos­cou. El 2 de febrer, un dels asses­sors del pre­si­dent dels Estats Units va viat­jar a Dublín per fer-li saber de forma ofi­cial al pre­si­dent del COI, Mic­hael Killa­nin, la posició dels Estats Units. També es van enviar car­tes als minis­tres d’afers estran­gers dels països sus­cep­ti­bles de donar suport als Estats Units -Gran Bre­ta­nya, Xina, RF Ale­ma­nya, França, Itàlia, Japó i Kenya-. L’acti­vi­tat era frenètica. L’1 de febrer, 11 comitès olímpics naci­o­nals -Bèlgica, Itàlia, Noru­ega, Luxem­burg, Holanda, Dina­marca, Suïssa, Gran Bre­ta­nya, Espa­nya, Egipte i la RF Ale­ma­nya- es van reu­nir a Frank­furt i van deci­dir par­ti­ci­par als Jocs. La inde­pendència dels comitès olímpics naci­o­nals res­pecte els govern dels Estats als quals repre­sen­ten, estava a punt de pas­sar una dura prova. Tres dies després, l’Asso­ci­ació de Comitès Olímpics Naci­o­nals (ACNO) va donar el seu suport a la decisió que prengués el COI i advo­cava per par­ti­ci­par a Mos­cou.

El COI diu sí a Mos­cou

En el dis­curs d’ober­tura de la 82a sessió del COI just abans dels Jocs d’hivern de Lake Pla­cid, Lord Killa­nin va defen­sar afer­ris­sa­da­ment la tria que van fer l’octu­bre del 1974, en ator­gar els Jocs d’estiu del 1980 a Mos­cou. “Si ho jut­gem per les reac­ci­ons mun­di­als que hi van haver en aquell moment, la decisió va ser ben­vin­guda i va ser con­si­de­rada com un símbol de com­prensió mútua. Tris­ta­ment,la situ­ació política és dife­rent avui però el COI ha sig­nat uns acords el 1974 que han de ser hono­rats per tots” va dir Killa­nin, que va afir­mar també que “la solució dels pro­ble­mes polítics del món no depe­nen de les orga­nit­za­ci­ons espor­ti­ves com el COI, sinó de les orga­nit­za­ci­ons mun­di­als apro­pi­a­des”. A la mateixa sessió també va par­lar el secre­tari d’Estat dels Estats Units, Cyrus Vance, en nom del pre­si­dent Car­ter i en qua­li­tat de vice­pre­si­dent hono­rari del Comitè Olímpic dels Estats Units. Després de fer una invo­cació a la treva olímpica en els Jocs de l’Anti­gui­tat, Vance va afir­mar que pel seu govern seria “vio­lar aquest prin­cipi fona­men­tal par­ti­ci­par o assis­tir a uns Jocs Olímpics en un país que manté actu­al­ment una guerra d’agressió”. Segons Vance, “no es tracta de saber si un equip naci­o­nal ha de ser eli­mi­nat de la com­pe­tició per raons polítiques”, sinó de saber “si els Jocs s’hau­rien de dis­pu­tar en un país que atempta seri­o­sa­ment a la pau mun­dial”. Vance va pro­po­sar diver­ses alter­na­ti­ves: trans­fe­rir els Jocs que estava pre­vist fer Mos­cou a un altre o altres llocs, anul·lar els Jocs o retar­dar els Jocs un o dos anys. També va afir­mar que la posició del seu govern era opo­sar-se a la par­ti­ci­pació d’un equip ame­ricà a tots els Jocs Olímpics que es fes­sin en la capi­tal d’un país inva­sor. Final­ment, Vance va dir que, per evi­tar que es pogues­sin repe­tir pro­ble­mes d’aquest tipus en el futur, dona­rien suport a la cre­ació de seus per­ma­nents per als Jocs Olímpics d’estiu i d’hivern.

Final­ment, els 73 mem­bres del COI, inclo­sos els dos que eren ciu­ta­dans dels Estats Units, va con­fir­mar que els Jocs tin­drien lloc a Mos­cou tal i com estava pre­vist. Una decisió que per alguns va ser valenta i per a altres era tan­car els ulls a la rea­li­tat i no ado­nar-se de la gra­ve­tat de la situ­ació. La decisió del COI va ser un ale­nada d’aire fresc per a l’URSS. L’agència de notícies soviètica TASS va escriure: “el COI ha ser­vit a la causa de la pau i de la com­prensió mútua entre els pobles”. La premsa dels Estats Units va acu­sar el COI de “cedir a les deci­si­ons dels comu­nis­tes”. No obs­tant això, la pro­posta de Cyrus Vance de crear unes seus per­ma­nents per als Jocs no va ser des­a­pro­fi­tada per Grècia. El govern grec, amb el suport del Comitè Olímpic grec, va pre­sen­tar la pro­posta de que els Jocs es fes­sin de forma per­ma­nent al seu país. El COI va crear una comissió per estu­diar-ho, però la pro­posta seria final­ment rebut­jada.

Uns Jocs paral·lels

La Casa Blanca va lamen­tar la decisió del COI, i va afir­mar que en les cir­cumstàncies actu­als, “ni el pre­si­dent, ni el Congrés ni el poble no poden apro­var l’envi­a­ment d’un equip”. A la Casa Blanca va començar a pren­dre cos la idea de fer uns Jocs paral·lels als de Mos­cou i es va arri­bar a invo­car la llei anti­trust per denun­ciar el mono­poli que el COI exer­cia amb els Jocs Olímpics, i negava que pogues­sin ser un dret exclu­siu seu. Fins i tot es va con­tac­tar amb Mon­treal per veure si estava dis­po­sada a repe­tir a canvi d’una gene­rosa ajuda finan­cera per pal·liar l’enorme dèficit que la capi­tal fel Que­bec va acu­mu­lar amb els Jocs del 1976. Els Estats Units no es van atre­vir a apli­car la llei anti­trust i tam­poc van tenir bona res­posta del Canadà, però sí van tenir èxit en la idea de fer una com­pe­tició paral·lela, que al final es va tra­duir en els Jocs de la Bona Volun­tat (Goodwill Games) que va orga­nit­zar Ted Tur­ner, el pro­pi­e­tari de la CNN. Car­ter va pro­po­sar al pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de Fede­ra­ci­ons Inter­na­ci­o­nals d’Esports dels Jocs d’estiu (AGFIS), Tho­mas Keller, que l’ajudés a mun­tar uns Jocs paral·lels a can­vis d’uns impor­tants ingres­sos dels drets de tele­visió. Keller va refu­sar la oferta afir­mant que fer-ho seria donar una punya­lada per l’esquena al COI. Tho­mas Keller, que també era el pre­si­dent de la fede­ració inter­na­ci­o­nal de rem, va ser un ene­mic decla­rat de Sama­ranch en la lluita pel poder en l’esport mun­dial. En les seves memòries, Sama­ranch reco­neix que va fer tot el pos­si­ble per fer fora Keller del seu lloc de poder. I ho va acon­se­guir.

Xan­tatge a l’USOC

Una de les deci­si­ons més impor­tants, la del comitè dels Estats Units; encara estava pen­dent. El con­sell de l’USOC va anun­ciar que pren­dria una decisió el 12 d’abril. L’ultimàtum de Car­ter s’aca­bava el 20 de febrer, però la reunió extra­or­dinària de l’USOC no es podia con­vo­car abans perquè s’havien de com­plir els ter­mi­nis legals. El 20 de febrer la Casa Blanca va donar les gràcies a l’USOC per haver pre­sen­tat la petició de canvi de la seu dels Jocs, però també li dema­nava que s’espa­vilés per acon­se­guir que s’acceptés la petició. Aquesta és la postura ofi­cial. La extra­o­fi­cial es va inten­si­fi­car en forma de tota mena de pres­si­ons. Les més impor­tants, econòmiques. El govern va recor­dar a la USOC la seva dependència dels patro­ci­na­dors per la seva super­vivència econòmica. Dels 26 mili­ons de dòlars que la USOC tenia de pres­su­post el 1980, dues ter­ce­res parts venien dels patro­ci­na­dors i de dona­ci­ons de par­ti­cu­lars. El dia abans de la reunió de la USOC Car­ter va dei­xar enten­dre que supri­mi­ria l’esta­tut fis­cal pri­vi­le­giat que tenia el comitè i que anul·laria la sub­venció de 4,2 mili­ons de dòlars que encara havia de votar el Congrés si el vot no era favo­ra­ble al boi­cot. L’USOC sabia que els Jocs del 1984 serien a Los Ange­les -els van con­ce­dir el 1978- i que no podia jugar amb els recur­sos que havia de des­ti­nar a la pre­pa­ració dels espor­tis­tes. La pers­pec­tiva d’uns Jocs el 1984 en sol ame­ricà i amb els equip soviètic i de l’Ale­ma­nya de l’est gua­nyant més meda­lles que els amfi­tri­ons va fer por a molts diri­gents.

Res­trin­gir lli­ber­tats

El 21 de març, el pre­si­dent Car­ter, en una tro­bada amb 150 espor­tis­tes dels Estats Units, va afir­mar que si fes falta, esta­ria dis­po­sat a impe­dir els viat­ges a la Unió Soviètica. No deixa de ser irònic que als Estats Units es pre­ten­gues­sin res­trin­gir les lli­ber­tats indi­vi­du­als d’alguns dels seus ciu­ta­dans quan la defensa d’aquests drets dels dis­si­dents de la Unió Soviètica va ser un dels pri­mers motius que va fer que els Estats Units es plan­te­ges­sin boi­co­te­jar els Jocs de Mos­cou molt abans que apa­regués l’excusa per­fecte en forma d’invasió soviètica de l’Afga­nis­tan. Aquell mateix dia, un son­deig fet per l’USOC reve­lava que un 58 per cent dels nord-ame­ri­cans pre­gun­tats con­si­de­rava que s’havien de boi­co­te­jar els Jocs. El 22 de març, els 16 CON de l’Europa occi­den­tal rea­fir­ma­ven el seu suport al COI i la seva nega­tiva a la orga­nit­zació d’una com­pe­tició subs­ti­tutòria. El 26 de març, el Comitè Olímpic de la Gran Bre­ta­nya (BOA) refer­mava la seva inde­pendència dels poders polítics i anun­ci­ava que ani­ria a Mos­cou fos quina fos la decisió del govern de Mar­ga­ret Tatc­her.

El dia D, el 12 d’abril del 1980 el dia de la votació del comitè olímpic dels Estats Units per anar a Mos­cou o no, va arri­bar final­ment. El vice­pre­si­dent, Wal­ter Mon­dale, va dema­nar un vot a favor del boi­cot i va pre­sen­tar el fracàs de la cam­pa­nya de boi­cot als Jocs del 1936 com un dels ele­ments que van influir de forma deci­siva en l’esclat de la Segona Guerra Mun­dial. La votació no va tenir color: 1.604 vots a favor del boi­cot, 797 en con­tra i 2 abs­ten­ci­ons. Vuit dies més tard l’USOC va rebre 30 mili­ons de dòlars d’un fons de com­pen­sació impul­sat pel govern -que va donar 10,2 mili­ons- i en el qual van par­ti­ci­par una vin­tena d’empre­ses. El 30 de juliol, qua­tre dies abans de la clo­enda dels Jocs de Mos­cou, es va fer a les esca­les del Capi­toli, a Was­hing­ton, un acte en el qual el pre­si­dent Car­ter va lliu­rar unes meda­lles d’or simbòliques als 650 espor­tis­tes dels Estats Units que no van poder anar als Jocs de Mos­cou. Van ser els mem­bres d’una gene­ració per­duda, perquè molts no havien estat a Mon­treal-76 i tam­poc no van arri­bar a Los Ange­les-84. En el seu dis­curs, Car­ter va dir: “Les gene­ra­ci­ons futu­res sabran el que vosal­tres heu fet, no sola­ment en els arxius espor­tius, sinó en els lli­bres d’història. Sabran que el 1980 vosal­tres heu fet més que ningú altre arreu del món per man­te­nir alta la ban­dera de la lli­ber­tat i de la pau”. Set­ma­nes més tard un grup d’espor­tis­tes dels Estats Units va pre­sen­tar una demanda con­tra el comitè olímpic del seu país per no haver com­plert les seves obli­ga­ci­ons d’enviar un equip als Jocs Olímpics, però no va pros­pe­rar. L’Ama­teur Sports Act, la norma bàsica que regu­lava els espor­tis­tes ama­teurs als Estats Units va ser modi­fi­cada. S’hi va afe­gir el següent text: “El Comitè Olímpic dels Estats Units no només té el dret a deci­dir no enviar els equips ame­ri­cans als Jocs Olímpics d’estiu, sinó que ho podria fer-ho també per una raó que no està rela­ci­o­nada a con­si­de­ra­ci­ons espor­ti­ves”.

Els Estats Units ja esta­ven fora dels Jocs, però la lluita con­ti­nu­ava. Els ame­ri­cans neces­si­ta­ven afe­gir com més països millor al boi­cot i el COI i els soviètics inten­ta­ven sal­var el que fos pos­si­ble. El ter­mini d’ins­crip­ci­ons s’aca­bava el 24 de maig. La comissió exe­cu­tiva del COI es va reu­nir a Lau­sana del 21 al 23 d’abril amb les fede­ra­ci­ons inter­na­ci­o­nals per trac­tar temes d’orga­nit­zació dels Jocs. En aca­bar, Lord Killa­nin va fer una decla­ració a la premsa en la qual va expo­sar argu­ments per inten­tar des­lli­gar els Jocs de Mos­cou de la política exte­rior de l’URSS. Killa­nin va dir: “La par­ti­ci­pació d’un atleta als Jocs Olímpics no implica, en cap cas, el seu suport, ni a la ide­o­lo­gia política ni a les acci­ons del país en el qual una ciu­tat orga­nitza uns Jocs. Els Jocs Olímpics per­ta­nyen al COI i no al país hoste. Són atribuïts a una ciu­tat tenint en compte la seva capa­ci­tat d’orga­nit­zació i no per con­si­de­ra­ci­ons polítiques”. Recu­pe­rant una qüestió de la qual ja havia par­lat durant els Jocs de Lake Pla­cid, Killa­nin va dir que “en el clima mun­dial actual, el COI reco­neix la neces­si­tat de des­po­li­tit­zar els Jocs. I això com­pren el pro­to­col de les cerimònies, que serà recon­si­de­rat pels pro­pers Jocs”. Els Jocs de Mos­cou van ser els últims de Killa­nin. Després va arri­bar Joan Antoni Sama­ranch i les cerimònies de les com­pe­ti­ci­ons entre “indi­vi­dus i no entre països” van con­ti­nuar fent-se amb els him­nes i les ban­de­res dels països als quals per­ta­nyen els indi­vi­dus.

Ni him­nes ni ban­de­res

El 3 de maig, els comitès olímpics de 19 països euro­peus es van tro­bar a Roma i van exi­gir un seguit de con­di­ci­ons per anar a Mos­cou: ni ban­de­res, ni him­nes naci­o­nals, ni uni­for­mes, ni dis­cur­sos. El 7 de maig Lord Killa­nin es va reu­nir amb el pre­si­dent soviètic, Leo­nid Brez­nev, que va accep­tar que els equips podrien triar si par­ti­ci­pa­ven o no en la cerimònia d’inau­gu­ració i, si ho feien, podrien des­fi­lar només rere una pan­carta, rere la ban­dera del país o l’emblema del comitè. En les cerimònies d’entrega de meda­lles, es va accep­tar que sonés l’himne olímpic i que fos la ban­dera olímpica la que s’enlairés en comp­tes dels símbols del país de l’espor­tista.

El prin­ci­pal aliat dels Estats Units en els anys 80, la Gran Bre­ta­nya de la Dama de Ferro, Mar­ga­ret Thatc­her no va poder fer creure el comitè olímpic del seu país. El govern britànic es va pro­nun­ciar a favor del boi­cot el 17 de gener. La cam­bra dels comuns en va votar a favor el 18 de març per una acla­pa­ra­dora majo­ria de 315 vots a favor i 147 en con­tra. Thatc­her va com­pa­rar els Jocs de Mos­cou amb els de Berlín del 1936 i va afir­mar que “són essen­ci­al­ment uti­lit­zats amb fina­li­tats de pro­pa­ganda”. La Dama de Ferro també va dir que “els espor­tis­tes són ciu­ta­dans com els altres, amb drets però també amb res­pon­sa­bi­li­tats”. El comitè olímpic britànic va votar anar a Mos­cou per 18 a 5. Als Estats Units es va seguir amb molt d’interès quina era la reso­lució del cas britànics, ja que es con­si­de­rava que la seva postura faria decan­tar en el mateix sen­tit a molts altres països d’Europa occi­den­tal. El comitè de la República Fede­ral Ale­ma­nya, de boca del seu pre­si­dent Willie Daume, també va expres­sar el seu desig de ser a Mos­cou, tot i que el govern que lla­vors pre­si­dia Hel­mut Sch­midt s’havia com­promès amb el dels Estats Units que no ani­ria a Mos­cou des del 26 de febrer, tot i que no es va fer públic. Daume , que aspi­rava a suc­ceir Lord Killa­nin en la pre­sidència del COI en les elec­ci­ons que s’havien de fer a Mos­cou, tenia molt a per­dre si l’equip de l’Ale­ma­nya Fede­ral no anava als Jocs. I ho va per­dre. La RF Ale­ma­nya va seguir els Estats Units i Daume no va tenir res a fer en les elec­ci­ons que gua­nya­ria Joan Antoni Sama­ranch, que si que va acon­se­guir que l’equip espa­nyol fos pre­sent a Mos­cou. El 15 de maig, el CON ale­many va aca­bar cedint a les pres­si­ons i va votar no anar a Mos­cou (59 a 40). La votació en el Bun­des­tag havia estat acla­pa­ra­dora a favor del boi­cot: 446 vots a favor, 8 en con­tra i 9 abs­ten­ci­ons. Hel­mut Schm­dit va afir­mar que anar a Mos­cou “seria la negació dels prin­ci­pis olímpics”. La Xina, que tot just s’havia rein­te­grat en el Movi­ment Olímpic el 17 de novem­bre del 1979, no va deixa pas­sar la opor­tu­ni­tat de mar­car diferències amb el seu gran ene­mic en la lluita per lide­rar el món comu­nista i també es va que­dar a casa. Al Canadà, el govern va can­viar diver­ses vega­des de parer però al final el seu comitè olímpic va deci­dir per 137 a 35, no anar a Mos­cou. A Austràlia la par­ti­ci­pació als Jocs va gua­nyar per 6-5 i a França, la votació en el seu comitè olímpic va ser unànime a favor d’anar a Mos­cou. El comitè olímpic d’Itàlia també va votar ser als Jocs, tot i que als espor­tis­tes que eren mili­tars no van poder viat­jar a Mos­cou, ja que el govern italià sí que va donar suport al boi­cot.

El paper de Sama­ranch

A l’Estat espa­nyol el govern que lla­vors pre­si­dia Adolfo Suárez va donar suport al boi­cot, però va dei­xar en mans del Comitè Olímpic Espa­nyol (COE) la decisió d’anar o no als Jocs. Joan Antoni Sama­ranch va fer valer la seva influència per acon­se­guir que el COE enviés el seu equip a Mos­cou, tot i que sense himne ni ban­dera. Sama­ranch, que del 1967 al 1970 havia estat pre­si­dent del COE i que des de 1977 era ambai­xa­dor de l’Estat espa­nyol a l’URSS va anar a Madrid per inter­ve­nir en l’assem­blea del COE que va pren­dre la decisió. Al final, per set vots, el COE va deci­dir anar als Jocs de Mos­cou i, de pas­sada, rellançar la car­rera de Sama­ranch en el COI. Si no hi hagués hagut equip espa­nyol a Mos­cou, molt pro­ba­ble­ment Sama­ranch no hau­ria estat pre­si­dent del COI l’estiu del 1980. Sama­ranch va haver de superar encara un altre obs­ta­cle. El govern espa­nyol, igual que van fer altres governs, van orde­nar als seus ambai­xa­dors que no assis­tis­sin a la cerimònia d’inau­gu­ració dels Jocs. L’ambai­xa­dor espa­nyol era ell i de cap de les mane­res podia no estar en la inau­gu­ració dels Jocs. Va dema­nar al govern espa­nyol que el ces­ses­sin, però com que no ho van voler fer i tam­poc podia dimi­tir -fet que tam­poc hagués agra­dat als soviètics-, es va aga­far una mena d’excedència i va assis­tir als Jocs no com ambai­xa­dor sinó com a mem­bre de l’exe­cu­tiva del COI. Al govern de la UCD no li va agra­dar gens i li van dir que si assis­tia als Jocs s’havia aca­bat ser ambai­xa­dor. Sama­ranch estava tan segur que gua­nya­ria la pre­sidència del COI que res no el va atu­rar. I es va sor­tir amb la seva: l’equip espa­nyol va par­ti­ci­par als Jocs, ell hi va assis­tir i va gua­nyar la pre­sidència.

81 països

El 19 de juliol del 1980 els Jocs Olímpics de Mos­cou es van inau­gu­rar amb la presència de 5.217 espor­tis­tes de 81 països, menys que els que havien par­ti­ci­pat en els Jocs de Mèxic, Munic i Mon­treal. Els Estats Units i 61 països més -entre ells la RF Ale­ma­nya, Japó, Xina, Canadà, Kenya, Corea del Sud,- no van anar a Mos­cou. Dife­rents dele­ga­ci­ons com les d’Austràlia, Bèlgica, Dina­marca, França, Gran Bre­ta­nya, Espa­nya, Itàlia, Holanda o Suïssa van des­fi­lar en les cerimònies d’inau­gu­ració i de clo­enda rere la ban­dera olímpica i les seves ban­de­res no es van his­sar ni els seus him­nes van sonar en les cerimònies de pro­cla­mació de ven­ce­dors. En el dis­curs d’ober­tura de la 83a sessió del COI que va pre­ce­dir l’inici de les com­pe­ti­ci­ons, Lord Killa­nin va expli­car que havien rebut peti­ci­ons d’espor­tis­tes indi­vi­du­als i d’equips dema­nant-los ajuda per poder com­pe­tir a Mos­cou, però que la comissió exe­cu­tiva va deci­dir que no podia fer res i que, a més a més, fer quel­com hau­ria per­ju­di­cat encara més la situ­ació com­plexa per la qual esta­ven pas­sant els comitès olímpics naci­o­nals. Killa­nin, en la seva penúltima al·locució com a pre­si­dent del COI va dema­nar a la sessió que con­si­derés la pos­si­bi­li­tat, vis­tes com esta­ven les coses, retar­dar la tria de les seus dels Jocs del 1988 fins al 1982, en la sessió que estava pre­vist fer a Rio de Janeiro en com­tes de fer-ho l’any següent a Baden Baden. No li van fer cas. Va recor­dar que l’atri­bució dels Jocs a Mos­cou i Los Ange­les no es va fer apro­vant les filo­so­fies polítiques dels dos països. Final­ment, Lord Killa­nin va mos­trar el seu escep­ti­cisme res­pecte els que recla­ma­ven la reins­tau­ració de la treva olímpica com en els Jocs de l’Antiga Grècia: “Malau­ra­da­ment, en el món en què vivim hi ha con­flic­tes en cada con­ti­nent, a la vegada naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals”.

Mal­grat tot, quan el 30 de novem­bre del 1980 es va tan­car el ter­mini de pre­sen­tació de can­di­da­tu­res per als Jocs del 1988, es van pre­sen­tar tres can­di­da­tu­res per als d’hivern i qua­tre per als d’estiu. Entre les can­di­da­tu­res per a l’estiu hi havia la d’Ate­nes, que espe­rava que el COI acceptés la pro­posta de la capi­tal grega com a seu per­ma­nent per als Jocs d’estiu. Els soviètics no es van reti­rar de l’Afga­nis­tan fins a començaments del 1989. Jimmy Car­ter va per­dre les elec­ci­ons de novem­bre del 1980 davant Ronald Rea­gan, que també s’havia sig­ni­fi­cat en el boi­cot als Jocs i que, un cop en la pre­sidència, va inten­si­fi­car encara més la pressió sobre la Unió Soviètica en tots els ter­renys, espor­tiu i olímpic inclo­sos.