Noms per seguir en els Jocs
Dones al poder
Moltes de les esportistes cridades a brillar en els Jocs no lluiten només per les medalles, sinó contra la discriminació i per la igualtat
L’esport ha esdevingut un dels principals aparadors de les dones en la lluita contra la discriminació. Les millors esportistes del planeta troben en els Jocs Olímpics un mitjà únic per demostrar que les seves proeses poden no només estar a l’altura dels seus companys masculins, sinó per sobre. L’admiració té lògica perquè els obstacles que moltes d’elles han hagut de superar són molt més elevats. Segurament no totes assoliran el reconeixement que mereixen. Els resultats en una competició esportiva depenen de molts factors, però hi ha noms que els aficionats a l’esport i al combat per la igualtat no poden obviar.
Simone Biles
La millor gimnasta de tots els temps (EUA, 1997) només competeix ja contra ella mateixa. Amb quatre medalles d’or a Rio 2016 i cinc títols mundials en el concurs complet, podria semblar una atleta indestructible, però en el seu historial també hi ha els abusos de Larry Nassar, antic metge de la federació dels EUA, i un diagnòstic de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, pel qual sovint s’ha medicat, i una infància difícil. La pressió de l’alta competició, a més, la va obligar a estar un any fora de combat (2017), però des que va tornar ho ha guanyat pràcticament tot.
Naomi Osaka
El tennis no ha estat ni és ni segurament serà un dels grans esports olímpics, però la presència d’Osaka (Japó, 1997) no pot passar en aquest cas desapercebuda. Diagnosticada de patologies de salut mental, va tenir greus problemes a Roland Garros –baralla amb els mitjans inclosa–després de començar el curs guanyant a Austràlia, i ja no va participar a Wimbledon, a la recerca d’una certa pau espiritual. Aquesta setmana ha estat portada a Sport Illustrated i assegura que és una nova persona i que res la faria més feliç que l’or a Tòquio.
Katie Ledecky
Poques nedadores tindran més feina. Ledecky (EUA, 1997) és l’exemple de com resistir per fora la pressió de ser una campiona des dels 15 anys, quan per sorpresa va guanyar els 800 m a Londres 2012. A Rio va guanyar els 200, 400 i 800 m lliure, amb dos rècords mundials inclosos, i ara s’ha proposat una tasca encara més extraordinària: retenir els tres títols i afegir-hi el dels 1.500 m, prova que s’ha introduït per primer cop en el calendari femení. L’objectiu plantejat està a l’altura del seu ídol, Michael Phelps, i l’oposició és ferotge, començant per l’australiana Ariarne Titmus, l’última joia de la corona a Austràlia.
Laurel Hubbard
La presència de l’aixecadora neozelandesa (1978) a Tòquio no deixa de ser revolucionària. Serà la primera atleta obertament transgènere en competir en uns Jocs Olímpics. El mateix president del COI, Thomas Bach, va haver de certificar que Hubbard complia els requisits d’elegibilitat. Subcampiona del món el 2017 (90 quilos), no és descartable que pugi al podi, i que això generi encara més polèmica o que serveixi com a eina de defensa dels drets d’un col·lectiu sovint sense espai en l’esport d’elit.
Megan Rapinoe
El futbol, un altre esport que molts consideren que fa nosa en els Jocs, però per als equips femenins torna a ser una ocasió d’or per fer-se veure. I si algú en sap, d’això, és Rapinoe (EUA, 1985), una vertadera icona en la lluita pels drets, no de les futbolistes només, sinó de les esportistes LGTB. L’equip nord-americà, campió del món el 2019 precisament amb un gol de Rapinoe, ha convocat una vertadera selecció d’estrelles amb la davantera Alex Morgan com l’altra gran figura de l’equip.
Allyson Felix
Amb només una medalla més a Tòquio, la velocista de Los Angeles (1985) esdevindrà l’atleta més decorada en la competició femenina d’atletisme de la història olímpica. Com passa cada vegada més sovint, el fet de ser mare (2018) no ha frenat el seu ímpetu competitiu, com va demostrar als trials dels EUA, on es va guanyar la plaça per als 400 m i per als relleus. Des de fa anys que compagina la competició amb el suport a diferents programes en favor de l’atletisme paralímpic, sobretot en països en vies de desenvolupament.
Janja Garnbret
A Eslovènia no tothom estarà pendent de Tadej Pogacar o Luka Doncic. De fet, la principal candidata a endur-se una medalla d’or és aquesta jove escaladora (1999), la referent d’un dels quatre esports que debuten en els Jocs. És campiona del món en totes les modalitats, però, com passa en aquest esport, és molt més admirada per les rutes que ha obert a l’aire lliure, la majoria a l’altura o de més dificultat que els seus companys de la categoria masculina.
Stephanie Gilmore
La World Surf League va decidir el 2017 igualar els premis en les categories masculina i femenina davant la flagrant injustícia que suposava que la surfista més popular de la dècada, Gilmore (Austràlia, 1988), no rebés el mateix tracte que els altres professionals. El surf és una altra de les noves modalitats olímpiques, i l’australiana hi arriba després de guanyar set cops el circuit mundial. El 2011 un home la va agredir brutalment amb una barra de ferro, però quan va tornar ho va fer més forta que mai.
Zhu Ting
En les cites olímpiques sovint costa brillar més en els esports d’equip que en els individuals, però la capitana de l’equip xinès de voleibol (1994) ja és considerada una de les millors de la història, sobretot per la forma com va liderar la selecció fa cinc anys. Després de deixar tothom bocabadat la temporada 2018/19, el VakifBank SK d’Istambul la va convertir en la jugadora més ben pagada de tots els temps. Això sí, encara lluny dels sous masculins.
Sky Brown
No és la més jove dels Jocs, però amb 13 anys aquesta britànica de mare japonesa i nascuda al país on es fan els Jocs serà la sensació de la nova modalitat de monopatí, una de les proves amb les quals el COI vol acostar els Jocs al públic més jove. Classificar-se per a Tòquio ja va ser tota una gesta. Ho va aconseguir després de superar una lesió al crani i un trencament dels ossos a la mà esquerra després d’un accident greu mentre practicava. Tot i la seva edat, es considera ja professional –la més jove del circuit mundial– i als EUA es va donar a conèixer guanyant un concurs de joves talents de ball.
Ramla Ali
Un cas certament extraordinari en l’equip de Somàlia. La primera boxejadora del país que participarà en uns Jocs. Amb 30 anys, viu a Londres, on va arribar amb els seus pares, refugiats. En poc temps es va convertir en una activista radical contra el racisme, escriptora, model de prestigi i esportista d’èxit guanyant campionats nacionals a Anglaterra abans de combatre també per títols africans. Ella mateix ha definit que combatre al ring és la millor metàfora que ha trobat per enfrontar-se a la seva pròpia vida, començant per una família musulmana que no comparteix el seu nou estil de vida “occidental”.
Amb onze anys, cap a Tòquio
No la veurem al podi però el cas de Hend Zaza no està passant desapercebut. El tennis de taula, a diferència d’altres esports, no té límits d’edat, i la joveníssima jugadora de Síria es va classificar per als Jocs amb només onze anys i els jugarà quan tot just n’ha fet dotze. Serà l’esportista més jove en la cita olímpica. És la nova imatge que vol vendre Síria, un país en conflicte permanent que evoluciona, o ho intenta, també a través de l’esport.