Els governs de Catalunya i l’Aragó ja no descarten, tot i la demora de temps, presentar una candidatura pròpia per als Jocs d’hivern del 2030. Ho ha explicitat clarament l’executiu català. A Saragossa parlen de moment d’una candidatura de “tots els Pirineus”. En el cas que hi hagi finalment dues candidatures “espanyoles” l’última paraula la tindria l’assemblea COE, que es va trobar en la mateixa disjuntiva en dues situacions anteriors, amb les precandidatures de Madrid i Sevilla per als Jocs del 2012 i les de Jaca i Sierra Nevada per a la dels Jocs d’hivern del 2010.

El 22 de gener del 2002 els membres del comitè van haver de triar entre una altra candidatura aragonesa per als Jocs semblant a l’actual, la de Jaca, i la de Sierra Nevada. Ambdues aspiraven a la mateixa competició olímpica, la del 2010, i l’assemblea va acabar votant en aquella ocasió a favor de Jaca.(156 vots a 81).

L’assamblea del COE la formen el president, un consell d’honor de vuit persones, els presidents de les federacions olímpiques (34), els presidents de les federacions no olímpiques (25), els membres de federacions internacionals (4), els membres per elecció (28), els membres de representació institucional (3) i els membres de mèrit (8).

Aquella batalla entre Andalusia i l’Aragó per quedar-se la candidatura no va estar exempte de polèmica. L’informe que va fer el comitè d’avaluació del COE que va visitar les instal·lacions de les dues aspirants va considerar que Granada i Sierra Nevada estava molt més ben preparada (273 a 211 punts). De fet, era superior en cinc dels deu conceptes que es van analitzar, en quatre hi va haver empat i només en un, l’experiència organitzativa, Jaca va ser lleugerament superior.

Un tomb inesperat

Ara bé, quan va arribar l’assemblea Jaca va aconseguir que els vots de les federacions no olímpiques tombessin la proposta de Granada, que va ser duríssimament criticada en el discurs final pel director de Jaca 2010, Manuel Fonseca. Granada hi va veure pressions polítiques malgrat que el president del COE d’aquell moment, Alfredo Goyeneche, ho va negar. Sospitosament poc abans s’havien canviat els estatuts del COE per incloure les federacions no olímpiques en l’assemblea.

Aquell era el tercer intent d’Aragó per entrar en la cursa olímpica i com en els anteriors es va acabar estavellant en el primer tall. Els Jocs s’acabarien fent a Vancouver, ciutat que també aspira als del 2030 i que molts veuen com a favorita precisament per l’enfrontament polític entre Aragó i Catalunya. Jaca encara va intentar ficar-se en la cursa olímpica del 2014, però un cop més no va trobar els suports necessaris. Anteriorment Granada també havia intentat començar un projecte de candidatura per als Jocs d’hivern del 1992, però el COE no la va acceptar recordant que calia reservar totes les forces per a Barcelona, un missatge que no va caure bé a Andalusia tot i la promesa del TAV a Sevilla.

La ciutat andalusa, més endavant, també va treballar per presentar la seves pròpia precandidatures als Jocs d’estiu del 2004, el 2008 i finalment el 2012, projecte que va coincidir amb la primera aspiració seriosa de Madrid. Finalment el 21 de gener del 2003 es va reunir un altre cop l’assemblea i el ple va votar a favor de la capital espanyola (157 a 103). Un altre cop el govern andalús va criticar el COE per deixar-se endur per les pressions polítiques, en aquest cas de la capital. En l’horitzó hi havia candidates amb una força mediàtica indiscutible, com Nova York, Moscou i Londres, que finalment va ser la guanyadora.. Madrid va ser eliminada en la tercera eliminatòria de les votacions per seleccionar la ciutat en la 117a Sessió del COI, que es va fer el 6 de juny a Singapur.

Madrid també es va presentar, sense èxit, per als Jocs del 2016 i del 2020. El COE manté ara que la capital espanyola no té la intenció de presentar un projecte olímpic a mitjà termini.