L’espectacle de la cerimònia de clausura a l’Stade de France diumenge, Record, del director Thomas Jolly, resumeix bé el sentiment amb què s’acaben aquests Jocs de París 2024 i el meu. Un ser extraterrestre, el Golden Voyager (a càrrec del ballarí Artur Cadre), descendeix sobre l’estadi perquè ha trobat el disc de records humans enviat a l’espai el 1977 per la sonda Voyager. I descobreix, segles després, els Jocs de París i, alhora, els de l’antiguitat a Grècia. Durant 27 minuts, recorre aquests vestigis i veu com es formen cinc enormes rodes, amb uns 300 performers, simbolitzant els continents que s’acabaran elevant per formar les cinc anelles olímpiques.

En aquest moment de gran bellesa escenogràfica, jo amb el privilegi de ser al lloc de retransmissió de la Cadena SER, veia passar davant meu la història olímpica i un relleu cap a Los Angeles 2028 que ens deixa als parisencs tot de cop el llegat d’aquesta edició d’èxit organitzatiu, de públic i treva política al país i que ja ens provoca nostàlgia. He pogut cobrir setze esports i veure’n altres set, he estat en set de les deu vetllades atlètiques i he parlat tant amb estrelles com amb esportistes dels quals potser no se’n sabrà res més fins d’aquí a quatre anys. L’exercici radiofònic en directe ha estat d’una exigència i alhora satisfacció difícil de mesurar encara per a mi. Però crec que les històries que he pogut anar explicant en són un testimoni fresc. Fa 32 anys vaig estar a punt de deixar aquesta feina per una crisi personal i laboral, quan se celebraven els Jocs de Barcelona. Ara, puc tancar el cercle.