Fa més de vint anys, servidor era un aprenent –de fet ho continuo sent– que tenia entre mans un reportatge sobre el grup de jugadors de tennis de taula adaptat que s'entrenava a les instal·lacions de la federació catalana. Posat a preguntar per les particularitats de la modalitat, rumiava com referir-me, per contrast, al tennis de taula que juguen les persones sense discapacitat. Com n'havia de dir? Normal, com si jugar amb una discapacitat no ho fos? Estàndard, com si hi hagués model central i alternatiu? La dubitativa recerca de la paraula justa es va acabar de cop quan l'interlocutor em va posar al corrent: “Nosaltres som minusvàlids i dels altres en diem vàlids.” Aquella golejada del pragmatisme verbal al llenguatge políticament correcte em torna a primera línia de la memòria sempre que voltem uns Jocs Paralímpics. Perquè el mateix missatge subjacent en aquella expressió desacomplexada –“No filem prim amb les paraules i anem al gra”– és extrapolable a un altre dilema, el de la mirada que el món encara projecta cap als esportistes paralímpics, vistos més com a persones que superen el seu handicap que no pas com el que, més enllà d'això, realment són: competidors que volen guanyar. Sense sortir del tennis de taula, el jugador Jordi Morales havia de ser guardonat el 15 de juliol en l'acte que cada any organitza la federació catalana com a cloenda de la temporada, però no hi va assistir. L'endemà començava l'última fase de preparació per a la seva cinquena cita paralímpica i, tot i que per a Rio faltaven encara gairebé dos mesos, no es va concedir ni unes hores lliures. Cap distància, doncs, amb l'abnegada cura que Phelps, Bolt, Ledecky o Biles, Belmonte o Craviotto, deurien tenir pels seus, de Jocs. Els Paralímpics arrenquen el 7 de setembre amb rebaixes, però l'ambició i la fam de metall dels seus protagonistes en aquests onze dies de glòria van al mateix preu que en els setze dels “vàlids”.