El meu ideal de Barça és el d'un club que ha d'aspirar cada any a guanyar la Champions. Nosaltres no som l'Ajax. Igualment, quan vaig pel món i parlo amb gent futbolera, m'omple d'orgull comprovar l'admiració que desperta arreu la Masia. Aquest estiu a Gènova, en una tertúlia improvisada amb personal genovès, vam concloure que la Masia és al futbol el que l'escola florentina de Giotto va significar per a la pintura del Renaixement. Bravo! M'agraden els fitxatges que hem fet i els considero necessaris (del primer a l'últim), però em pregunto com és que la nostra acadèmia no pot formar ni suplents de qualitat, potencialment titulars.

Descartes, autor del cèlebre Discurs del mètode, parteix de la premissa de qüestionar-ho tot, perquè només dubtant de tot, almenys un cop a la vida, podem arribar a aconseguir alguna veritat, diu. Jo no pretenc respondre res, però sí qüestionar per què des que Guardiola va fer pujar Busquets i Pedro, que no eren ni titulars al Barça B, cap jugador del planter s'ha consolidat com a titular del primer equip. I Sergi Roberto, que apunta a titular, ho fa en una posició que no és per a la qual se'l va formar a la Masia. Curiós.

Penso en aquella mítica final de Wembley del 2011 contra el United i veig el millor equip de la història del futbol format amb set jugadors del planter: Valdés, Piqué, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro i Messi, als quals podríem afegir Puyol –el titular, aquell dia, va ser Mascherano–. ¿Allò va ser el resultat d'un mètode de treball emparat en el model, o el fruit d'una coincidència astral en la suma de talents únics en mans d'un tècnic capaç i genial? O ambdues coses a la vegada?

Deixant de banda Messi, sense el qual la història hauria estat molt diferent (ni Champions, ni triplets...), eren Xavi i Iniesta els qui marcaven l'estil, dos superdotats tècnicament que la Masia va saber formar. Però si el mètode funcionés de manera cartesiana, ja tindríem recanvis per a tots dos. I no els tenim. El talent no es fabrica. Paral·lelament, el cas de Busquets és molt significatiu, ja que és precisament gràcies al fet que d'ell no es podia esculpir un 4 del “patró Barça” (des de Milla), que hem tingut un nou perfil de migcentre que amb Xavi i amb Iniesta van formar un mig del camp gairebé perfecte.

Si parlem dels centrals, Piqué reconeix que sense l'experiència en el futbol britànic no hauria arribat a ser qui és, mentre que Puyol va pujar al primer equip essent lateral. No deu ser casualitat, per tant, que dels prototipus de centrals formats a la Masia, cap hagi donat la talla exigida. Quant als laterals, a Jordi Alba el vam fer fora de l'acadèmia i el vam repescar del València, com a jugador ja fet.