Diuen que als espor­tis­tes pro­fes­si­o­nals els paguen per entre­nar-se, mai per jugar. Els paguen amb la fina­li­tat que siguin com­pe­ti­tius i posin la seva feina i el seu talent al ser­vei d'una pro­posta espor­tiva i a les ordres d'un tècnic. Que s'entre­nin i esti­guin a punt per quan toqui. Molts en són cons­ci­ents. La majo­ria. I ho accep­ten. D'altres no. Es rebel·len i recla­men. Volen jugar sem­pre. No volen saber res de rota­ci­ons, paraula que dar­re­ra­ment ha apa­re­gut en el voca­bu­lari espor­tiu per fer notar la dosi­fi­cació que cal apli­car als espor­tis­tes per superar de la millor manera pos­si­ble un calen­dari atapeït i dis­se­nyat pro­ba­ble­ment per algú que no té com a pri­o­ri­tat, pre­ci­sa­ment, la salut dels espor­tis­tes. Cal actuar amb seny, i en l'esport, i a la vida, no és acon­se­lla­ble allò de pa per a avui i gana per a demà. Els esforços físics s'acos­tu­men a pagar. Per­ju­di­quen clara­ment el ren­di­ment. El tre­ball físic es pot indi­vi­du­a­lit­zar. Es pot com­pen­sar l'esforç que es reclama cada tres dies. Els entre­na­dors tenen dades i saben el risc que cor­ren els seus espor­tis­tes si els for­cen. Ho poden pla­ni­fi­car i per­so­na­lit­zar tot. Ho fan. L'entre­na­dor de torn dis­posa el que vol fer amb el talent i la capa­ci­tat de tre­ball segons el que convé a l'equip. Deci­deix com ho pot ren­di­bi­lit­zar en el seu pro­jecte. Les estre­lles acos­tu­men a no enten­dre fàcil­ment la feina dels tècnics. Saben i volen que, passi el que passi, ells sem­pre han de tenir el seu lloc garan­tit i sovint pas­sen per alt els con­di­ci­o­nants físics. La capa­ci­tat de con­ven­ci­ment dels tècnics o l'auto­ri­tat reco­ne­guda pels seus pro­pis juga­dors pot ser­vir per fer-los des­can­sar. Els han de pro­te­gir com sigui. I és reco­ma­na­ble fer-ho. Cal pre­ser­var les estre­lles. En bene­fici propi i en bene­fici de l'equip i de l'espec­ta­cle. Accep­tar-ho és actuar gene­ro­sa­ment amb el col·lec­tiu, enten­dre la feina dels tècnics i per­me­tre que altres pro­fes­si­o­nals tin­guin també la seva opor­tu­ni­tat. Qual­se­vol davan­ter del Barça sap que dis­po­sarà de ben poques oca­si­ons durant la tem­po­rada, cons­ci­ent que com­par­teix ves­ti­dor amb el més gra­nat del món. Els del plan­ter, menys. Ara mateix, tro­bar un davan­ter que hagi vol­gut incor­po­rar-se al Barça no ha estat pro­ba­ble­ment gens fàcil. Sap el pano­rama que hi ha i que tindrà pocs minuts per lluir-se. I que els ha d'apro­fi­tar. Alcácer ha de ser cons­ci­ent, i em temo que ho és, de les seves capa­ci­tats i sap que ha de con­fiar que les rota­ci­ons li obri­ran les por­tes de l'equip i li ofe­ri­ran la pos­si­bi­li­tat de jugar i lluir-se. Si passa als davan­ters del Barça que no són Suárez, Ney­mar i Messi, se sap que també els passa sovint als por­ters. Molts s'entre­nen cada dia per jugar ben poc. O gens. Ter Ste­gen, por­ter jove del Barça fit­xat mirant al futur és pro­ba­ble que es cansés d'entre­nar-se per no ser titu­lar. Ara, sense Bravo, que ha mar­xat a Manc­hes­ter, ho pot acon­se­guir. Els altres por­ters segur que espe­ren que les rota­ci­ons els porti en algun moment sota els pals de la por­te­ria del Barça.