La Lliga va aprovar aquest estiu una normativa que insta els clubs a tenir un mínim del 75% d'ocupació a la grada que es vegi en la retransmissió televisiva sota l'amenaça de sancionar-los si no aconsegueixen aquests registres.

En aquest sentit, l'ens organitzador de la competició els aconsella que concentrin el públic en aquell sector, l'oposat al de les càmeres de televisió, per tal d'evitar les sancions.

Una mesura que, lluny d'estimular la presència als estadis, el que fa és intentar que no semblin tan buits per tal que el producte que ofereixen les televisions sigui millor. Una mesura lamentable i del tot miop, ja que el que caldria és instar els clubs que posessin les entrades més barates, aconseguir que els clubs més modestos disposessin de més recursos per fitxar jugadors estel·lars i engresquessin la gent a anar a veure el futbol als seus camps o posar horaris més adequats per anar-hi en família. Però no, a ells, els de La Lliga, l'única cosa que els interessa és que els quedi ben lluït el producte televisiu.

La paradoxa rau en el fet que el tipus de sanció recaurà en negatiu sobre la part del pastís que els tocarà del repartiment dels drets televisius. Per tant, el club que menys recursos té i menys gent porta al seu estadi rebrà menys diners i mai podrà disposar dels mateixos recursos que els altres per atraure la gent.

En el cas concret de l'Espanyol, i de moltes altres entitats que concentren a la zona dels gols els grups d'animació més fidels i nombrosos, aquesta recomanació de recol·locació topa frontalment amb la litúrgia dels aficionats i desvirtua un dels valors socials i emocionals més potents que tenen aquests clubs, com són els pulmons dels seus estadis. Aquells col·lectius que donen color i ambient a instal·lacions massa sovint ensopides.

Tebas i companyia tenen entre mans un negoci massa potent per les seves capacitats. Un negoci que barreja l'esport, el sentiment i molts milions d'euros, i a ells l'única cosa que els interessa és la pasta.