La frase de Groucho Marx ha fet fortuna. Ja ho sabeu, aquella que diu: “Si no us agraden els meus principis, no patiu, que en tinc d'altres.” Faria gràcia si no s'adaptés per sistema a la praxi amb aquest desvergonyiment, convertit en un altre eslògan cínic que expressa el signe del temps, coix d'ètica i moral. En aquests darrers dies, n'hem anat prou servits, d'exemples. Per començar, deu anys d'Unicef, commemoració sobre la qual caldria passar de puntetes un cop comprovat on porten ara la solidaritat, amagada al final de l'esquena. Tant se val. Qualsevol ocasió és bona per vendre fum, i així, et toca llegir les grans explicacions d'un demagog empedreït. De Qatar, la dictadura i aquests avorriments, ni paraula, és clar. De cara a la galeria s'hi val tot. En salt de notícia, hi ha qui sent necessitat de fer-se el magnànim i empra la vella pràctica del globus sonda per comprovar la temperatura en les aigües de l'opinió pública. Com que no hi ha projecte ni criteri definit, qualsevol decisió es pren segons les enquestes. I en fan a tota hora. Quan escampes un rumor pot passar que sigui acceptat o rebutjat. Segons vagi, procediràs. Ara, a pocs dies d'una nova sentència, els ha convingut saber com respira el personal sobre la detestable acció de responsabilitat. Disset famílies angoixades durant anys a causa del que temíem de bon començament: era només un rampell, un desig de revenja contra els examics de junta, ganes de fer mal amb la moderna eina, arma de destrucció massiva, de l'enginyeria financera, ara rebatuda als jutjats. Ja fa mesos que rumien la manera de driblar-ho, d'anar a l'assemblea i fer net amb les bombes de rellotgeria que ells mateixos van activar, es digui acció, traspàs de Neymar o rampant judicialització.

La realitat els ha imposat un nou gir. Toca parlar de pacificació, d'unitat, de ser superamics, no fos cas que el bumerang dels muntatges interessats se'ls girés en contra. Ara es volen fer els esplèndids. Aprofitar que l'equip continuï tapant-ho tot. Tenen tants principis com necessitats es presentin per canviar-los, a conveniència del menú. Francament, no cal menjar del mateix plat, com tampoc caldria fer-se la punyeta i la vida impossible. Parlen de deixar de banda els tribunals i han estat ells els que, seguint el patró de conducta del seu model, el constructor expert en joc subterrani, han emprat testaferros, han llançat fang, han sembrat dubtes d'honorabilitat i han creat corrents d'opinió per ensorrar prestigis i ocultar la veritat, gens dolenta a efectes pràctics. Al cap i a la fi, vivim encara la millor època del Barça, i hom diria que els rebenta no haver estat plens protagonistes, per això es dediquen a l'enderrocament del model, dels quatre pilars –la Masia, Unicef, Catalunya i Cruyff–, entestats a crear la seva obra alternativa. A ningú se li acudiria ensorrar la Sagrada Família per aixecar un altre monument. Pagarem la cara broma molt més endavant, quan no hi sigui el pal de paller, Messi. Han mogut fils, parers i assemblees, i ara pretenen sortir indemnes del toll de fang on es van ficar. Se'n sortiran perquè no importa res més que el resultat. Almenys, que actuïn amb sincera humilitat, no amb aquesta supèrbia oportunista tan característica.