Retrobada a Manchester
A banda de les competicions oficials, el primer matx entre el Manchester City de Pep Guardiola i el Manchester United de Jose Mourinho s'havia de disputar a final de juliol a Pequín, però les pluges ho van impedir perquè van convertir en impracticable el terreny de joc de l'estadi olímpic del Niu de l'Ocell. Així és que ahir, finalment, els dos entrenadors van enfrontar-se de nou en el partit jugat a Old Tradford dins la Premier i que va acabar amb el resultat 1-2: Guardiola, doncs, va guanyar el primer assalt en un partit espectacular en què el seu equip va brillar especialment a la primera part, marcant dos gols abans que una errada de Claudio Bravo propiciés el gol d'Ibra (un altre enemic d'en Pep) que va fer que Mourinho pogués creure que podia remuntar.
No he seguit el que s'ha dit abans del partit ni tampoc sé si Guardiola i Mourinho, de manera particular aquest últim, han renovat la virulència de la seva batalla dialèctica des que han coincidit a la ciutat anglesa. A l'entrenador portuguès, tothom ho sap perquè l'home ho ha fet a quatre Lligues europees i a la Lliga de Campions, li agrada escalfar l'ambient d'acord amb una estratègia que deu suposar que sempre traurà profit de la polèmica. Però suposo que, encara que hi hagi rivalitat entre els dos equips més potents de Manchester, mai no trobarà un terreny tan abonat per la disputa verbal, els comentaris malintencionats i la propagació de tota mena de sospites que en tot el que envolta l'antagonisme entre el Reial Madrid i el Barça, és a dir, amb una part dels mitjans de comunicació madrilenys disposats a fer-se ressò de tots els seus exabruptes (incloses les calúmnies) i en el marc d'un anticatalanisme ferotge. Tot i així, la seva retrobada a Manchester comporta un morbo evident i la batalla no ha fet més que començar.
Hauria pensat que Mourinho estava més destinat a entrenar el Manchester City que el Manchester United. I a la inversa pel que fa a Guardiola. Però és degut a uns supòsits i possiblement a un equívoc. Suposava que Mourinho té un perfil idoni per a un equip pagat amb els petrodòlars dels Emirats Àrabs. També suposava que Guardiola preferiria el United perquè li agrada la gran tradició futbolística, que tindria un dels seus màxims representants en un equip que va ser llargament entrenat amb elegància per Sir Alex Ferguson. El possible equívoc que se'n derivaria és que a Mourinho l'atrauen més els diners que a Guardiola i que, per tant, és més susceptible de ser comprat pels petrodòlars. En fi, l'elecció de Guardiola no deu ser aliena a la relació de Txiqui Beguiristain (i potser també la de Ferran Soriano, aquest geni emprenedor) amb el City. Però, de fet, el gran Guardiola fa temps que és un seguidor del catarisme modern, que precisament no té res a veure amb aquell moviment cristià medieval que, perseguit com una heretgia, predicava un ideal de pobresa.