Una de les frases que se solen escoltar als camps o als vestidors durant un partit de futbol formatiu per part dels tècnics és: “Sobretot, no dubteu.” Segurament es fa per transmetre determinació al jugador, per imprimir-li seguretat. Però si volem ser curosos i donar al llenguatge i a la comunicació amb els joves futbolistes la importància que ha de tenir per evitar malentesos i confusions, potser hauríem de reflexionar sobre la forma i el fons del concepte dubte. Un primer aspecte que hauríem d'abordar és si hi podem trobar un punt de coherència en exigir l'absència de dubte en un esport com el futbol, en què en cada acció del partit s'obre un immens ventall d'escenaris en els quals s'ha de decidir: en funció de la posició pròpia, dels companys, dels adversaris, de com rebrem la pilota, de l'estat del terreny de joc, dels resultat, del minut del partit, etcètera. Imagineu la infinitat d'inputs que ha de processar un jugador des que li està arribant la pilota fins que la torna a passar: si està marcat ha de pensar com fer la finta per rebre, ha d'orientar bé el cos per tenir el màxim de visió del camp quan rebi la pilota, analitzar on pressionen els jugadors rivals, detectar on hi ha jugadors del seu equip lliures de marca, valorar si aquests estan ben perfilats, decidir si cal contemporitzar per deixar que l'equip es reestructuri o si s'ha d'accelerar el joc perquè el rival està desorganitzat defensivament, etcètera.

Llavors, quan diem a un jugador que no dubti, què li estem dient, realment? Que li hem donat un manual d'instruccions amb totes les infinites solucions que existeixen per resoldre en funció de totes les variables que acabem d'enumerar? Això, senzillament, és impossible. Perquè no hi ha dues situacions idèntiques; semblants, sí, però idèntiques, no. Per tant, hem d' admetre que el dubte és intrínsec al joc i que no el podem considerar un aspecte negatiu. El dubte és un dels motors de coneixement i hem d'aprofitar aquest valor. I quan un jove futbolista ens en planteja directament (preguntant), o indirectament (quan no el veiem segur durant un entrenament o un partit), el que hem de fer és reflexionar conjuntament sobre quin és l'objectiu concret que busquem, vinculat al nostre model de joc i intentar que ell mateix trobi les possibles opcions que ens convenen. Per exemple, quan un interior ens pregunta si és millor que jugui obert o tancat quan el lateral puja, li podem respondre preguntant-li si el lateral juga a cama natural o canviada. Un cop ens ha respost l'hem d'animar a argumentar per ell mateix que és el millor en cadascun dels dos supòsits. Si ho fa, perfecte! Si no, li expliquem que si juga a cama natural serà més pràctic que el lateral vagi per fora per centrar i ell ho faci per dins, i en cas contrari, a l'inrevés, perquè el lateral faci un canvi d'orientació o el xut. Llavors ell sabrà on s'ha de situar i que no hi ha una única resposta.