Dilluns es va fer a Madrid una jornada amb el títol de L'esport femení en els mitjans de comunicació. Cap a un tractament igualitari, organitzada pel Consell Superior d'Esports (CSD) en el marc de la Setmana Europea de l'Esport que es fa fins diumenge. Susana Pérez-Amor, subdirectora de la Unitat de Dona i Esport del CSD va clausurar la jornada en què es va demanar més visibilitat per a l'esport femení en els mitjans de comunicació. Entre altres coses, Pérez-Amor va dir que no només s'ha de parlar de les dones esportistes quan aconsegueixen èxits. “Això ha de canviar”, va afirmar.

Evidentment, no és la primera ni l'única vegada que es reclama respecte vers les dones esportistes. Fa unes setmanes, la revista digital Fosbury entrevistava Eva Gómez, una de les tres autores del projecte “El sexisme en la informació esportiva: de la universitat a les redaccions”, que desenvolupen amb una ajuda del Consell Audiovisual de Catalunya. En l'entrevista, Eva Gómez deia, entre altres coses: “Si haguéssim de confiar en el criteri dels mitjans de comunicació, hauríem de creure que les dones no practiquem esport. El tractament, quan no és inexistent, és androcèntric. Està fet per homes i per a homes.” Gómez continuava: “Actualment estic fent un estudi sobre les portades de les quatre principals capçaleres esportives a Catalunya (Mundo Deportivo, Sport, Marca i As), i m'adono que el panorama és depriment: notícies irrellevants tenen més preponderància que esdeveniments femenins de primera magnitud. Una situació que genera frustració: al mateix temps que el periodisme esportiu cau en el groguisme sobre la vida dels esportistes famosos, comproves que importants esdeveniments femenins queden com a irrellevants. Encara queda molt per avançar.”

Generalitzar mai és bo. Tampoc marginar. Aquest diari és petit, però és també la secció d'esports d'El Punt Avui i cada dia arriba a més lectors dels que tenen a Catalunya alguna de “les quatre principals capçaleres esportives a Catalunya” de l'estudi. I en aquest diari, tot i que només hi hagi dues dones a la redacció –n'hi havia més, van anar plegant–, no usem les esportistes com a reclam de res, ni els donem un tracte denigrant ni sexista, ni les tractem com a objectes. Les tractem com a esportistes i si, des del punt de vista periodístic mereixen un espai a les nostres planes, els hi donem. Siguin esportistes individuals o clubs. Que habitualment hi ha més espai per als homes esportistes? No ho negaré. Que ho fem amb ànim masclista? No. Que es pot millorar? Rotundament sí.

Del que sí que estic segur és que si en aquest estudi dels diaris esportius s'hi hagués inclòs L'Esportiu, segurament els resultats obtinguts serien diferents dels que en sortiran. Al final, el que es fa és tractar aquest diari de la mateixa manera que s'acusa la premsa esportiva de tractar les dones i els esports minoritaris.