La impaciència quotidiana del Barça és llavor d'esterilitat. Jaume Sobrequés, director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya, em deia que els manca salfumant, a certes anàlisis del Barça. S'ha d'escoltar qui va ser durant deu anys vicepresident del club en una època prou moguda com la de la presidència de Josep Lluís Núñez. Precisem-ho tot una mica: vivim la història d'èxits més llarga del club, no a escala catalana, com a principis del futbol a casa nostra, ni a escala estatal, com fins que el sanguinari dictador dissenyà un equip a Madrid en la més greu alteració de la història del futbol mundial.

Som l'equip hegemònic de més d'una dècada per l'herència de Johan Cruyff i els entrenadors fills del seu sistema: Pep Guardiola, Tito Vilanova i, ara, Luis Enrique. Indiscutible.

Crítica? Tota per a l'actual junta per no haver tancat la ferida civil i l'amenaça econòmica vers la gestió de la junta de Joan Laporta. La junta de Josep Maria Bartomeu va guanyar les eleccions, i per això han de ser lliures de l'herència errònia de Sandro Rossell en aquest punt. De l'amor a l'odi hi ha un pas: és el cas dels antigament tan propers Joan Laporta i Sandro Rosell. Igualment per no haver fet bé les gestions abans de la sanció de la FIFA d'un any sense poder fitxar. El que ara els equips de Madrid, més sapastres encara que nosaltres, no han sabut fer. Crítica per no haver tancat abans l'aixeta del descens a segona B del Barça Atlètic. Errada en substituir Eusebio a la banqueta del filial i en no haver fet net de les pomes podrides del vestidor. On són la majoria d'aquells jugadors? Cal un GPS de nova generació per trobar-los.

Que els directius facin de directius i deixin fer la seva feina als tècnics. Ara s'ha de replantar la llavor del planter; hi ha uns bons vímets per fer cistell. Sense impaciència, sense presses. Sense fer cas als bocamolls.