Neymar (Cruyff) i Zidane (Casanova)
“Si vols ser molt ric, ves-te'n a l'Inter; si vols ser ric i gaudir jugant a futbol, vine al Barça”, això va dir Johan Cruyff a Dennis Bergkamp (molta classe!), per convèncer el davanter holandès (molta classe!) que rebutgés la millor oferta econòmica dels italians per venir a jugar amb nosaltres. Era la primavera del 1994, i Bergkamp, com ja sabem, se'n va anar a Milà, on ni el seu futbol ni el seu caràcter van encaixar.
Segons ha explicat l'agent de futbolistes Wagner Ribiero (un personatge que sembla tret d'una sèrie policíaca i no fent, precisament, el paper de policia), aquest estiu Neymar ha rebutjat una oferta de 40 milions d'euros del PSG, que el volia convertir en la seva icona en la mateixa proporció que la Tour Eiffel ho és de París.
Amb totes els matisos que es vulgui, Neymar s'ha trobat en la mateixa tessitura que Bergkamp. Però, a diferència d'aquell, el brasiler ha escollit continuar sent molt ric, però jugant al millor equip del món i al costat del millor jugador de tots els temps. Messi, a més, també li deixa llançar faltes. El detall no és menor, és la manera que té Leo de dir a Neymar que el volem aquí i que necessitem del seu talent descomunal per guanyar la Champions.
Al camp, Neymar juga molt bé i és un regal per al futbol. Es pot debatre sobre les vacil·lades als defenses (jo, per exemple, no m'hauria exposat a rebre una mala coça al camp del Leganés), però els dolents són els que reaccionen pegant-li puntades de peu (i de Laudrup ja me n'ocuparé un altre dia). Ell és així i així sent el futbol. A fora, té uns comportaments que projecten la imatge d'un tipus que sembla despreocupat de tot, la qual cosa genera dubtes sobre si atresora el caràcter i la voluntat per suportar l'exigència de rendiment i de continuïtat que exigeix el Barça. Ja ho veurem. En qualsevol cas, la decisió de continuar al Barça demostra que, futbolísticament, Neymar sap molt bé el que es fa i el que li convé. Qui amb Messi i Suárez completa el trident de somni, i enveja del futbol mundial, ha fet el que Cruyff esperava d'un futbolista de cap a peus. Neymar ho és.
Zidane i Casanova
Els resultats, amb golejades contra equips menors i amb la Champions més barata de la història al capdavant, amaguen les carències tàctiques i de joc del Madrid de Zidane, de la mateixa manera que les perruques i les cares amb sobredosi de coloret dels cortesans de Lluís XVI pretenien amagar la realitat d'un món que s'enfonsava. Molts van acabar amb el cap dins d'un cistell. Això ho explica Ettore Scola a La nuit de Varennes, amb un genial Marcello Mastroianni en el paper d'un decrèpit Giacomo Casanova.
Mentre contemplava la lliçó que el jove, fresc, atrevit i ben treballat tàcticament Sporting de Portugal donava a la penya dels germans Padrós a Chamartín, veia la cara de Zidane i se m'apareixia el rostre enfarinat i sense perruca de Casanova. L'ajuda arbitral (de torn) i dos encerts individuals van definir un partit que sintetitza el Madrid de Zidane. Els portuguesos van aïllar Modric i es van apagar els ploms d'un equip completament curtcircuitat, que no ha evolucionat des del primer dia que aquest suposat gran tècnic, més sobrevalorat que una peli d'Almodóvar, se'n va fer càrrec.
El Barça de Luis Enrique pot tenir un mal dia i perdre contra un equip ben ordenat que jugui el partit de la seva història, però a nosaltres mai ningú ens ha pintat la cara.
