Quan era petit jugava –més aviat ho intentava amb bona voluntat– amb l'equip de la meva escola. Primer, fèiem futbol sala i un cop va arribar l'adolescència, vam ampliar el terreny de joc i vam passar a jugar a futbol. Aquests són uns records entranyables d'entrenaments els dilluns i dimecres després de l'horari escolar i de partits, majoritàriament, els dissabtes al matí. Aquells anys que vaig tenir l'oportunitat de participar en l'esport escolar, més enllà d'aprendre algunes nocions de tàctica i de tècnica futbolística, vaig fer amics i, suposo, que també em van ajudar a interioritzar la importància dels equips i els seus rols, que cal cuidar els detalls, que l'entrenador (el cap) ha de prendre decisions que costen d'assumir, que l'estrella sempre sol tenir una aura especial i que del seu bon estat d'ànim depèn, en gran part, l'èxit del conjunt... També recordo l'abans i el després dels partits, imaginar com seria, si guanyaríem o no, si podria disputar molts minuts i si faria alguna cosa destacada i, una vegada ja havíem jugat, m'encantava comentar-ho després a casa, tot dinant amb els meus pares.

Ara, gràcies als partits que disputa el meu nebot he tingut la sort de reviure aquesta etapa de futbol formatiu, que és entranyable i alhora competitiva, que és per divertir-se, tot i que les enrabiades quan es perd solen estar gegantines. I és aquest el gran repte i el gran perill. Tots ens omplim de bones intencions dient que sí, que intentem educar els més petits amb amor i honradesa, que volem que juguin i s'ho passin bé, que facin esport i que es comportin amb esportivitat, però sempre acaben sortint guspires per si tots els nens tenen dret a participar igual o els més bons han de jugar més (o molt més), si els familiars han d'animar el seu fill o l'equip i si poden o no criticar l'àrbitre, si és justificable falsificar una fitxa per guanyar un partit...

En abstracte, de ben segur que tots compartim la mateixa visió: igualtat d'oportunitats i bones pràctiques, però al terreny de joc, suren mals endèmics que ens costa corregir. El futur és dels petits que ara juguen i del que aprenguin i del que acceptin com a normal dependrà també l'esdevenir dels propers anys. En definitiva, allò que en els anys de la República ja defensava el president màrtir del Barça Josep Suñol: esport i ciutadania.