El Manchester City, en molts pocs mesos de feina, ja ha deixat entreveure en moltes fases dels seus partits que es pot convertir en la sublimació del model de joc evolucionat que proposa Guardiola. I dir això és molt dir, perquè hi ha un corrent d'opinió que creu que no es pot superar el que va fer al Barça. Però les experiències enriqueixen i, després del pas pel Bayern i el seu contacte (encara que breu) amb la lliga anglesa, l'entrenador català ha evolucionat i ha incorporat més variants i més matisos al seu llibret. A més, el fet d'arribar a un club que no tenia clar què volia ser quan fos gran, permet que la proposta de Pep i el seu cos tècnic pugui ser observada, per dir-ho rotundament i gràficament, amb més puresa, sense el (contra)pes d'una herència tan consolidada com al Bayern de Munic, per exemple.

Veient alguns dels gols que ha aconseguit el City, iniciant el joc des del darrere, no hi ha més remei que remetre's a la saviesa del periodista argentí Dante Panzieri, que sintetitza amb precisió i concisió la filosofia que conté intrínsecament aquesta proposa: “El gol del futbol ben jugat no es busca, es presenta.” És a dir, el gol no com a objectiu que se supedita al joc, sinó com a conseqüència del joc que es desenvolupa, lligat al context, a les circumstàncies del partit. En el mateix llibre Fútbol, dinámica de lo impensado (Ediciones Pasco, 1967), Panzieri desenvolupa tres idees que són absolutament recognoscibles en el futbol que juguen (i no només) els equips de Guardiola. La primera seria la necessitat de proposar un model de joc flexible, adaptable però sense perdre la personalitat, en funció dels problemes que presenta l'equip contrari. En paraules de Panzieri: “El futbol ben jugat té moltes tàctiques. En mesura del que sigui possible, una per a cada jugada. No una sola per a cada partit.” La segona és la mobilitat: “Cal tenir molta mobilitat per entrar i sortir. Per pujar i baixar, anar i tornar. Avui es confon la mobilitat amb l'estat físic per córrer 100 metres. Aquesta mobilitat no depèn sempre de l'estat físic. Pot ser que depengui més de la velocitat mental que de la motriu”, afirmava el periodista fa gairebé quatre dècades. Finalment, la tercera relliga les dues anteriors amb la proposta de sortir jugant des del darrere. “Que ens segueixen per marcar-nos? I tant! Marqueu-me! Per on jo vulgui. No on l'adversari vulgui. El camp té sempre la mateixa superfície de terreny buit. Abans i ara”, sentencia.

Aquesta capacitat per dominar la gestió de l'espai és un element clau que, combinat amb la possessió (anteposant sempre la qualitat a la quantitat), ens permet enganyar el contrari, crear angles cecs en zones allunyades de la pilota per poder sorprendre'l i enganxar-lo en fals en una mala basculació, en un replegament deficient, etcètera, per superar el seu entramat defensiu.